La nostra societat és diversa i ara, recuperada la democràcia amb la qual vàrem sospirar durant tants anys, els ciutadans tenen el dret a manifestar les seves opinions sobre la política i donar el seu vot a les formacions que, de la dreta a l’esquerra, presenten els seus programes.
La llarga etapa de les majories absolutes, aquí i a fora, sembla que ha estat superada i aquesta circumstància obliga a pactar i establir acords entre els partits d’ideologies compatibles.
Com és sabut, a la vila, la dreta i l’extrema dreta estan representades pel Partit Popular i Vox. A l’esquerra hi trobam el PSOE i UP. Enmig, pactant amb la dreta i l’esquerra, tant els és, hi trobam el PI, d’ideologia indefinida, el successor, diuen, d’Unió Mallorquina.
Entre formacions afins, però diverses, s’estableixen acords i, al mateix temps, es manifesten divergències més o manco pronunciades en l’àmbit nacional però també a escala local. A Felanitx el casament entre el PI, el PP i n’Aznar presenta desacords de cada dia més patents. Els populars no es cansen de repetir que, si depengués d’ells, ja faria temps que n’Aznar estaria fora del govern municipal i la resta governaria en minoria. El pacte no s’ha romput perquè el PI, que s’oblida quan li convé dels pactes que ha signat, no pot castigar el regidor que li va donar l’oportunitat d’ocupar la batlia els dos anys que li corresponien als socialistes.
No fa gaire un regidor, sembla que desenganat pel seu pas per la Sala, explicava que no acabava d’entendre les bregues entre el Partit Popular i el PSOE i el que va passar quan es va produir el canvi de govern a l’Ajuntament; afirmava que aquest era un tema molt obscur. L’opinió no va deixar de sorprendre’m perquè al llarg dels darrers anys crec que la qüestió ha estat explicada degudament i clara.
Quan n’Aznar va deixar el seu partit, ressentit perquè no havia estat elegit candidat a la batlia, els socialistes varen perdre un regidor, i els dos anys d’alcaldia acordats, i el Bloc va deixar l’equip de govern. Anteriorment, a l’hora de signar el segon pacte de progrés que va restar com a paper banyat, el PI i el PSOE acordaren ocupar la batlia dos anys i el Bloc, inexplicablement, amb tres regidors, va deixar que el PI, amb dos, ocupàs l’any que els corresponia.
La mala relació entre els socialistes i els populars és perfectament comprensible. Quan no pots accedir al govern, t’has de resignar i ocupar a la Sala el lloc que et correspon. Si s’ha trencat el pacte signat, gràcies a un trànsfuga del seu partit, que és acollit per una formació sense miraments que s’oblida dels compromisos contrets lliurement, l’acceptació és més difícil de practicar.
A uns mesos de les eleccions locals potser ens trobem amb posicions i canvis desconcertants.
