Els psicòlegs psicoanalistes sabem que per construir-nos com a subjectes necessitem la mirada dels que ens envolten i estimen. El nadó, que en néixer no diferencia el seu cos dels que el rodegen ni del seu entorn, necessitarà ser embolcallat, amarat per la mirada, el contacte amb la pell i les paraules dels seus cuidadors, que l’ajudaran a formar la seva identitat.
La mirada, que és tan important en les nostres vides, ens remetrà sovint a l’ideal del model que voldríem ser. La model, en femení, ressona amb el glamur de la dona perfecta. La dona de línies proporcionades, de rostre sovint desafiant, abillada de preciosos vestits fets per grans modistes que passeja per les passarel·les amb petjada poderosa i moviments sinuosos.
Avui he visitat la Model de Barcelona. El mateix nom, en femení, de l’ideal de bellesa, però que aquí remet a l’altra cara, el que és sinistre, com ens diu el gran poeta Rainer Maria Rilke: “El que és bell és el començament del que és terrible que encara podem suportar”.
El que és terrible, un edifici sinistre, enmig de Barcelona, que l’any 2017 els polítics decidiren tancar. La trista història de la ciutat, que ara es visita per no oblidar que Barcelona també té la seva part terrible i no solament és el glamur de la Barcelona dels Jocs Olímpics, quan ens va conèixer tot el món, i origen de tant turisme. La Model, amb nom femení, és la casa-mare on tots els esgarriats, tocats pel mal, hi anaven a parar. El lloc on trobar la mare-model per reformar-se.
Però la presó de Barcelona poc té de femení, malgrat tenir durant uns anys preses-dones i els seus infants. Té llargues passarel·les que donen a petites cel·les preparades per ser mirades. Una mirada persecutòria i de control, que res tenia a veure amb la mirada que contempla la bellesa. La Model, quan la varen construir l’any 1904 amb l’objectiu de ser un centre penitenciari exemplar, estrenava un disseny arquitectònic innovador en forma panòptica: partint d’un cos central poligonal —on s’ubicaven els vigilants— naixien radialment sis galeries amb unes sis-centes cel·les on s’allotjaven els presos. Aquesta estructura, inspirada en les tesis del jurista i filòsof britànic Jeremy Bentham (1748-1832), republicà, laic i partidari de l’abolició de l’esclavatge i d’erradicar la pena de mort, defensor dels drets dels homosexuals i dels drets dels animals, permetia una vigilància i un sistema de control excepcional.
La Model en un principi pretenia tenir cel·les per a una persona. Era l’època del desenvolupament de les escoles racionalistes —el model de l’Escola Moderna creat per Ferrer i Guàrdia l’any 1901—, la proliferació d’ateneus i centres d’estudis socials, un retorn a la naturalesa, al teatre i al lliure pensament; però al llarg del segle XX, a mesura que Barcelona creixia al seu voltant, va esdevenir el lloc on van ser empresonades les persones participants en revoltes de tot tipus. Durant el franquisme, les cel·les d’aquest recinte van acollir milers de presos polítics, sobretot durant la dècada del 1940, durant la gran repressió de la postguerra.
El panòptic, el lloc on la mirada dels vigilants podia vigilar tota la gran presó, es convertí en temps franquista en una capella on se celebraven les misses i oficis que havien de convertir els anarquistes, rojos i comunistes que no anirien al cel. La mirada aniria més enllà de la terra, resarien per l’ànima dels difunts, mentre pregaven pels presos de coll tort i mirada perduda (com en Puig Antich, l’últim pres de 25 anys, executat el 1974, flors en el lloc on va ser executat). Presos a qui un capellà assistia amb una creu en les 24 execucions a garrot vil que avui dia estan documentades.
Avui hi ha un projecte per a l’edifici la Model: es convertirà en un pol d’equipaments i un espai verd. Les passarel·les, els braços del panòptic comunicaran amb 121 habitatges per a gent jove i gent gran on hi havia les cel·les, i l’espai central del panòptic serà una gran plaça central, un espai polivalent.
Jeremy Bentham, el jurista republicà i laic que va inventar el panòptic, no va saber mai que a Barcelona construïren una presó model amb les seves idees. Tampoc va saber que sovint la història retrocedeix, es torça com un guant, ens retorna a l’altra cara de la bellesa. El que és terrible, al que és sinistre, com ens va dir el gran poeta Rilke.
