Tothom ocupa el seu lloc, el lloc que consideren seu, propi, apropiat, perquè s’hi acomodaren el primer dia que entraren a l’església o al saló d’actes. Igual passa amb el lloc, el seient, la camilla o el sofà. És de tots el lloc, però alguns se’l tenen per seu, un el té per seu. Fins a una brega possible quan un altre l’ocupa. Aleshores ens sentim amoïnats, desorientats quan no gaudim del mateix punt d’ancoratge ni d’horitzó, ni de la mateixa visió del televisor. Som massa fins. D’acord. Però, així com som temps, som també espai. Aquesta condició espaial ens marca les referències, les perspectives i els judicis (i prejudicis). Estar aferrats a un lloc físic no ho consideram una okupació, però al mateix temps consideram l’altre un lladre. D’adults seguim les petjades de l’apropiació infantil en el joc: “jo l’he vist primer”. O potser és un element mínim d’autodefensa en un món on no es té un lloc segur i que ens tracta com a coses ben prescindibles, com a deixalles.
No és del turisme que vivim, sinó del paisatge. Del paisatge que descobriren els primers visitants i que han descobert ara els turistes, amb milers d’euros a la butxaca, als negociants del turisme. Els d’aquí ja ho sabíem fa temps. Tampoc ho han descobert els milers de turistes de barra lliure –molta barra– damunt l’arena de la platja. Turisme miserable o misèria turística.
Setmanari Felanitx © 2021