Sequera

Una de les lleis de Murphy diu que quan agafes el paraigua no plou i fa nosa, però quan el deixes, plou i ho lamentes. A partir d’una interpretació lliure d’aquesta llei, unes línies dedicades a la sequera potser facin caure un ruixadet.
La falta d’aigua ja és crònica. El nivell dels aqüífers és de cada vegada més baix i la qualitat de l’aigua empitjora. S’assequen els pins i els ullastres, es moren els ametlers i les figueres, els arbres fruiters no suren, els cicles del camp i l’agricultura s’han desbaratat (la verema s’ha hagut d’avançar un mes o un mes i mig), s’encareix la fruita i la verdura, els pagesos fan molta feina per no res, els seus marges econòmics s’estrenyen i la llista podria seguir. A més, els ajuntaments serveixen a la ciutadania aigua de pitjor qualitat any rere any, en una tendència imparable.
És un cercle viciós: la nostra manera de viure exigeix de cada vegada més aigua i és precisament la nostra manera de viure la responsable de la falta d’aigua i del ploure malament. Patesc una certa angoixa climàtica pensant en les generacions de fills i nets, però en el moment present sobretot em fa falta la pluja, la pluja persistent de la tardor i de la primavera, la que omple els aqüífers, fa pujar el nivell dels pous i manté la vegetació. Enyor la bona pluja d’aigua bona. 
Alces la vista cap als turons i veus aquelles taques de marró vermellós dels arbres morts. Si un dia es trenca la sort dels darrers anys i es declara un incendi per la nostra contrada, pot ser devastador. Mires els conreus i el paisatge i veus aquell to apagat de la terra i de les plantes. I veus el consum desfermat d’aigua que es generalitza. Tristíssim.
Per fer front a la sequera els governs obrin una línia de subvencions als ajuntaments per fer més pous o per ampliar la capacitat de les dessaladores. La quantitat d’aigua d’un aqüífer és la mateixa tengui un pou d’extracció o en tengui quatre. Una segona targeta de crèdit no augmenta el capital del compte corrent, només és una segona via per treure diners. Augmentar el roll d’aigua no és combatre la sequera, és dir-li al titular del compte que pot seguir gastant com sempre. Momentàniament, potser resol la urgència d’avui, però a la llarga és afegir al banyat, o millor dit, a l’eixut. Les dessaladores, per la seva part, tenen costos econòmics i ecològics molt elevats. Són un pegat per anar fent, un crèdit al consum, no un vertader remei a la sequera.
Hem d’aprimar el roll i la manera de viure. De cada dia és més evident. I quan plou és la catàstrofe. Al meu país, la pluja no sap ploure.