Plaerdemavida

Aquest nom tan amorós, Plaerdemavida, és el nom d’un personatge femení, secundari, de Tirant lo Blanc. En l’obra, Plaerdemavida és la donzella que assisteix la princesa Carmesina, de la cort de Constantinoble, la princesa estimada de Tirant. Plaerdemavida representarà la dona alegre, vital, espontània, desimbolta que es guanya la simpatia de tothom.
Aquests dies, en el teatre Romea de Barcelona, es representa Tirant lo Blanc, obra cabdal de la literatura catalana. És un llibre difícil per a un espectador de la nostra època allunyat dels llibres de cavalleries de l’edat mitjana, però que, paradoxalment, ens apropa a la realitat de l’ésser humà que mai no canvia: les classes socials, el luxe, l’honor, la glòria, la fortalesa corporal, el coratge, l’astúcia, les enveges, l’odi, la violència, l’amor i les contradiccions entre els ideals, les religions i les creences, expressades en diferents formes i sempre eternes.
Tirant lo Blanc va ser escrita a mitjan segle XV pel cavaller valencià Joanot Martorell i narra la història d’un cavaller, Tirant, que, seguint les gestes de l’expansió catalana per la Mediterrània de l’època, defensa els cristians i, després de passar per Rodes i Sicília arriba a Constantinoble, lluita contra els turcs i acaba proclamant-se Cèsar de l’Imperi. Però Tirant, ironies de la vida, no acabarà morint en un torneig o en una batalla on tantes vegades ha exposat la vida. Acabarà morint “d’un mal al costat” com el més simple dels mortals, quan l’Emperador l’esperava preparant-li una grandíssima festa: “i perquè ningú no confiï en la fortuna: cal saber que, per haver aconseguit gran delit i prosperitat, es pot perdre el cos i l’ànima”.
Cervantes, en el Quixot, va fer un elogi del llibre remarcant-ne el caràcter de versemblança dels seus personatges i de les seves escenes, molt diferent dels temes sobre éssers fantàstics, fetilleries i aventures inversemblants dels llibres de cavalleries: “Us dic en veritat, senyor compare, que pel seu estil és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen i moren als seus llits, i fan testament abans de la seva mort, amb altres coses de què tots els altres llibres d’aquest gènere manquen”.
Ser cavaller és ser mereixedor de l’honor, de la fama i de la glòria, però també fer-se ermità, com Blanquerna de Ramon Llull, és deixar de banda els béns i luxes terrenals per aconseguir la saviesa i virtut, com el comte Guillem de Varoïc d’Anglaterra, que aconsella Tirant de com fer-se cavaller: “Elegit entre mil homes per a dur a terme l’ofici més noble… defensar la Santa Mare Església, ser humil i perdonar aquells que li hagen fet mal”. I, a partir d’aquí, l’ermità li ensenyarà quines són les armes, com vestir-se un cavaller i el seu significat: La llança per a defensar tots aquells que vulguin fer mal a l’Església, l’espasa que pot matar i nafrar per tres parts, la corretja de l’espasa que se cenyeix a la cintura com símbol de castedat, la creu de l’espasa que representa la vera Creu… I, així, l’ermità que va ser un cavaller virtuós, va matar molts contrincants en tornejos i en la guerra, i ara, menja herba i viu al bosc per expiar els seus pecats; va enumerant tots els objectes, vestimenta i cavall que necessita tot cavaller. Com Jesucrist, ha de salvar la humanitat i morir per a la redempció i, si mor, la seva ànima anirà directe al cel.
Potser no estam tan lluny dels cavallers que mataven moros sobre un cavall o clavaven l’espasa “que pot matar i nafrar per tres parts” a l’ull del contrincant, en un torneig, en la festa de celebració de les noces del rei d’Anglaterra, pel sol gust de l’espectacle i de la glòria, com expliquen els passatges del llibre.
Avui, en nom de Déu o dels Déus homes, podem exterminar la humanitat. Mirar des d’una pantalla la destrucció de ciutats, països i persones, vestits amb americana i camisa neta i polida, sense cavall, ni armadura, ni espasa, contemplar amb un somriure la fi de la Plaerdemavida.