Les males rutines

Publicar un article cada quinze dies et provoca una sensació sovint contradictòria: d’una banda, sembla que han passat tantes coses que es necessita més espai del que tenc aquí, només per enumerar-les; de l’altra banda ens trobam amb problemes molt grans i molt seriosos que es mantenen en el temps sense que ningú faci res per posar-hi el més pobre remei.
Pel que fa al primer grup, hem sabut, o ens ha recordat i confirmat, les aventures venèries del Borbó vell. Unes històries que ja coneixíem o besllumàvem, tot i que ens podien fugir alguns detalls. El que ens ve de nou, baldament imaginàssim quantitats importants, és l’elevadíssim preu que hem hagut de pagar per l’inútil intent de mantenir-les tapades a força de tenir les xixisbeies ben pagades i contentes. És clar que tot això ens ha arribat perquè els àmbits mediàtics, a força d’euros, ha atiat el foc colgat de les baralles internes del clan Cristo Rey. De retruc, també hem sabut que per la casa del Borbó regnant també hi ha blau i encarnat. A les suposades infidelitats de la reina Letícia, hi podríem afegir les dubtoses tendències del rei Felip o, també, l’excessiva semblança de la princesa d’Astúries, Elionor, amb la seva avantpassada Elisabet II, darrera reina titular de l’imperi borbònic; i no estic parlant de semblances físiques, que també hi poden ser.
I de la política, què hem de dir…? Doncs que l’extrema dreta i la dreta extremada, sempre troben jutges disposats a obrir causes si aquestes van en contra dels seus enemics. Ja ho digué el führer José Mari Aznar: “Quien pueda hacer, que haga”. Ell ja ho va fer, i encara ho fa: amb mentides (allò de les armes de destrucció massiva) ens va ficar en una guerra de la qual encara no en sabem el net. Ell, i la seva santa esposa, i el seu digne fill, varen vendre el país als bancs més negres de la història. Llavors, volgué ajustar el relat a les seves conveniències electorals, fent passar l’atemptat més sagnant de la història espanyola com a obra d’ETA, quan en realitat sabem que fou l’estat islàmic en venjança per la intervenció espanyola a la guerra de l’Iraq (encara hi ha betzols nazis, amb nom i llinatges, que diuen que fou ETA).
Seguint les ginyes dels invents mediàtics, ens hem assabentat que l’animal totèmic de les Illes colonitzades, es retira de les competicions, tot i que, malauradament, ni ell ni la seva família, es retiren dels negocis. D’això, jo no en tenia gaires ganes de parlar-ne; tot d’una surten els fanàtics i et tracten d’envejós si no defenses fins a la mort el seu estimat líder. Enveja, de què? Em deman. Els únics que ara mateix em fan enveja són aquells monjos medievals que es tancaven a l’escriptori d’una torre (recordau El nombre de la rosa) i es dedicaven a copiar i il·luminar còdex. I així tot no em barataria amb ells. No crec que suportàs les hores fredes d’oracions a la capella i al cor.
I, ja que hi som, i per acabar, us explicaré una anècdota. Com he dit abans, no tenia moltes ganes de parlar de la retirada del tocapilotes, una mica a contracor vaig consentir fer-ho seguint els precs d’uns amics i exalumnes que em demanaven l’opinió.  De bon principi vaig advertir que de l’esport en qüestió no en sabia res, podia parlar de l’ús i l’abús que els mitjans, sobretot els públics n’havien fet. Cal dir, perquè si no ho dic jo, no ho dirà ningú, que tal article tengué una repercussió inusual, tant en “m’agrades”, com en comentaris i comparticions. Tot dins l’ordre casolà que solen tenir les aportacions fetes en la nostra llengua. Jo, que no em puc llevar del damunt aquesta crosta d’ironia felanitxera acumulada al llarg dels anys, acabava dient que abans de posar sobre els altars els èxits esportius d’un manacorer, preferia donar-me a la lectura de les novel·les de Balzac. Bé, fins aquí, tot normal; en vaig dedicar a altres lleures. Però vet aquí que, més tard, vaig acudir al programa Gemini, la IA gratuïta de Google, per fer una recerca, justament, sobre Balzac. L’aplicació em va respondre amb les generalitats de sempre, i em va aportar alguna dada que jo desconeixia, tot cal dir-ho. Però al final em va sorprendre amb una frase que jo no esperava: “Balzac no té res a veure amb el món del tennis!”.
A la meva consulta sobre Balzac, jo no havia parlat per a res de tennis. Només era un comentari a un article escrit hores abans i publicat a Facebook, independent de la meva consulta. Gemini és una aplicació de les més primàries, però, sembla que llegeix i utilitza els meus articles. En aquest cas, no m’importa, però és una mostra del punt fins on existeix un control invisible a la xarxa. Qui sap si em controlen perquè no escric a favor de Rafa Nadal.