L’enterrador

En el meu balcó la primavera ha fet un esclat de vida i la bellesa en forma d’escarlata s’ha escampat sobre les reixes. L’esplendor de la natura, que reneix impertèrrita, tossudament, una i una altra vegada, ignorant la sequera, la terra eixuta de tants llocs del planeta amb humans que hi moren de fam. Un món inconsistent, quimèric, fantasmal, on les nacions poderoses, inverteixen cada vegada més en armes de destrucció massiva, amenaçant eliminar l’enemic.
Com revertir la tragèdia de la destrucció, del desastre, en una transformació creativa que dignifiqui l’ésser humà? Com posar al capdavant del poder poetes, artistes que descobreixin flors escarlata, com les del meu balcó, invencions i innovacions que dignifiquin un món tan trist?
Hi ha desconeguts, petits poetes, que tenen el do de transformar els drames més terribles. Tenen el do de tocar la desolació i per art de màgia, convertir la degradació en dignitat, elevar a la noblesa l’acte més degenerat.
Leoncio Badia, l’enterrador de Paterna, va ser un d’aquests petits poetes i també dels grans dissortats, de la nostra trista Guerra Civil: estar en el lloc dels vençuts. Condemnat a mort, ningú no sap com es va salvar de l’afusellament, però la condemna va ser encara més terrible que la mort. Enterrar els seus propis companys republicans, durant cinc anys, quan cada nit els afusellaven.
Però en Leoncio, amb les seves mans, va convertir la podridura en flors, en records per a les famílies, en consol per a tanta maledicció. Rentava cada nit els morts i els depositava dignament en la fossa amb una ampolleta al seu costat on hi havia escrit, amb delicadesa, el seu nom. Abans els retallava un manyoc de cabells, algun botó o objecte personal per a donar als seus familiars, un petit objecte on aferrar-se i aplacar tant de dolor; i els ensenyava d’amagat on estaven enterrats.
S’han necessitat 80 anys perquè els descendents dels crims de guerra, potser la tercera generació, hagin pogut tocar, acaronar les ampolletes que amb noms borrosos, difuminats pels anys, donaven testimoni del familiar perdut i donar les gràcies a la filla de l’enterrador; però l’odi, la reprovació, continua. El Govern balear està a punt de derogar la Memòria Històrica Democràtica. La reparació de tants cossos, com els del cementiri de Son Coletes, amuntegats, condemnats a l’oblit per a ser castigats, una vegada més, a la segona mort, a la desmemòria, pels segles dels segles, sembla ser l’objectiu d’aquest nou Govern, apel·lant a no descobrir ferides, que el trauma i l’oblit mai no podran esborrar.
Vull pensar que els poetes continuaran existint, que les meves flors esclataran, tossudament, obstinadament amb colors escarlata, cada primavera; i que persistiran persones com en Leoncio, que ens ajudaran en aquest món tan injust.