L’altar no són pantalles

Si hagués d’esmentar de manera paritària quatre grans mestres del pensament del segle XX, autors que es llançaren a l’escriptura amb la temeritat dels funambulismes sense xarxa, diria els noms de Simone Weil, Maria Zambrano, Walter Benjamin i Antonio Gramsci.
Aquests dies rellegia escrits sobre Simone, sobre del seu viatge a la costa valenciana l’estiu de 1933. Varen ser unes vacances d’estiu amb els seus pares i un amic seu. Per octubre de 1936 tornaria a Catalunya com a miliciana de les Brigades Internacionals. Romandria dos mesos en el front d’Aragó. Però parlant del primer viatge, el passaren com a burgesos estiuejants a vorera mar, tot lo dia amb el banyador posat, gaudint de la profunda respiració constant de la mar. Un matí Simone sortí a fer un volt amb una barca després d’haver vetlat fins ben tard. El pescador que menava la barca els parlà de la seva joventut, la qual havia coincidit amb els aldarulls de la Setmana Tràgica. Ell i els seus amics, contà el pescador, havien cremat moltes esglésies i convents, dels quals els religiosos fugien talment rates. I mentre deia això assenyalava amb la mà unes rates que corrien per l’escullera del moll. Quan Simone, astorada per aquesta manifestació de ràbia popular i aquells records històrics, li demanà al mariner per què havien fet allò, aquest donà una resposta terrible. L’home simplement va dir: “Els capellans no ens han ensenyat a llegir.”
No hem de confondre tenir escoles, com tenien i tenen encara moltes congregacions religioses, amb el fet que d’aquestes escoles en surtin persones amb un criteri que permeti emprendre una millorança social. I això és aplicable ben igual a l’escola pública regida majoritàriament per una casta professoral cada vegada més submisa i parasitària. Com que Espanya sempre ha estat un país amb retard intel·lectual, res més fàcil que regalar títols, nomenaments i diplomes a balquena. Dissimular el fracàs, penjar medalletes i fer mamballetes: el geni i l’enginy figurador espanyol “hasta la sepultura”.
Un dia demanaren a Simone sobre el bateig. Escrigué: “A vegades m’he dit a mi mateixa que em deixaria batejar sempre i quan a les portes de l’església s’anunciés que, per a aquells els ingressos dels quals superassin una quantitat mínima, estava prohibida l’entrada”.
Tornem a l’escola. Estam ensenyant a “llegir el llibre del món”, com deia Descartes a la jovenea que tenim a les aules? Paga la pena enviar els infants a l’escola? L’escola no qüestiona la realitat, s’hi adapta. Els joves passen hores i hores dins uns espais on el que es valora com a productivitat és la façana, la imatge, la crosta… El saber superficial mata la innocència i la curiositat natural dels infants. Ensenyam a comprendre?
Estaria bé que els joves es rebel·lassin contra les institucions que, en lloc de fer-los més lliures, els empenyen al conformisme. Avui la Setmana Tràgica és impensable i tenim la setmana blanca per anar a esquiar, o la setmana de rebaixes per comprar un smartphone a Mediamark.
Ara les escoles estan que no caguen amb la informàtica i les andròmines digitals. Als centres han plogut del cel pissarres digitals que valen 6.000 euros cadascuna. Pensau en la doblerada que a un sol institut s’ha “invertit”. Fins i tot a una granja escola n’han enviada una. Allà on se suposa que els infants van de visita per veure animalets sense plomar ni envasar en cel·lofana, idò aquí també hem de poder veure que diu el YouTube de com s’ha de donar menjar a l’aviram o a una cabra famèlica que pastura per allà. Vaig pensar que, com que d’aquí poc temps aquesta tecnologia quedarà obsoleta, podrem reutitilitzar aquesta pantalla per fer una porta per al corral dels indiots.
Un dels lemes més radicals de l’ètica que proclamà Simone Weil era així de contundent: “Bé i mal. Realitat. És bo el que ofereix més realitat als éssers i a les coses, dolent el que els en lleva”.
Vull creure que resta espai per a la lucidesa de la intel·ligència més enllà de l’aclaparadora potencialitat de la simulació de la intel·ligència que anomenen artificial. No cal cremar esglésies ni centres comercials. De moment seria suficient que deixàssim de creure com a única possible una societat dissenyada per tal de convertir-nos en mercaderia.