No és el primer cop que he de tocar aquest tema, i per mal fat, crec que no serà el darrer. Si avui el trec a llum, és per mor d’un nou atemptat del creixement depredador contra el nostre territori: la construcció d’una macrourbanització a la part de la Capella a Portocolom. No és poca broma el que està succeint, amb el vistiplau del nostre ajuntament. Jo, que vaig tenir la sort de néixer al carrer de l’Algar, i ara tenc el bon gust de no passar-hi gaire, sobretot a l’estiu, em deman qui en treu profit, de la destrucció del nostre paisatge i del nostre país. Per a mi la resposta és clara: alguns negociants sense altra pàtria que els doblers, i que només aspiren a comprar-se un vaixell més gros del que ja tenen, i bravejar quatre dies a l’estiu, al mateix temps que fan malbé la poca posidònia que ens queda.
El mal és que la mentida ha entrat molt endins a la nostra societat, tant, que hem arribat al pitjor grau d’esclavitud, el de pensar que sense l’amo no podríem viure. Són molts els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs que s’han empassat l’ham i creuen que sense turisme de masses i sense construcció devastadora ens moriríem de fam. I l’engany ve d’antic i de terres castellanes. Ja abans de la pandèmia —ens hem avesat a comptar el temps d’aquesta manera—, vaig veure un reportatge d’un canal televisiu espanyol sobre els turistes britànics que venien a les Illes de vacances i després denunciaven els hotels per haver-los servit menjar en mal estat, per la qual cosa demanaven grans indemnitzacions. Fou una pràctica tan arrelada que hi havia màfies i gabinets d’advocats dedicats a captar turistes que s’avinguessin a fer-ho i tramitar les denúncies. Llavors, amb doblers públics havíem d’ajudar els pobres hotelers damnificats. Doncs, com deia, en aquell reportatge espanyol i foraster tingueren la barra de dir que Mallorca sense turisme seria com el sud del Sudan, talment, i no els tremolà gens la veu mentre propagaven tal mentida.
“Són molts els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs que s’han empassat l’ham i creuen que sense turisme de masses i sense construcció devastadora ens moriríem de fam”
Una mentida que es desmunta acudint a la història —hi ha algú que s’interessi avui per la història?—: l’any 1930, quan la major part dels illencs encara no sabien què era un turista, les Illes Balears eren la quarta regió —llavors les comunitats autònomes s’anomenaven regions— de l’Estat amb major renda per habitant. Ara ens trobam en el lloc que fa nou, i una mica per davall de la mitjana estatal. Si miram el llistat de les comunitats més endeutades, tant amb el govern de l’Estat borbònic com amb els bancs, ocupam el tercer lloc, per darrere només del País Valencià i de Catalunya —resulta mal d’entendre que les comunitats més endeutades amb Madrid siguin, justament, les de parla catalana. És a dir, que hem consentit que ens destrossin el paisatge i ens tallin les arrels, només perquè uns externs facin doblers. Mentrestant, el conjunt del país és cada cop més pobre i més endeutat.
Ens està passant el mateix que a aquella perruquera de Móstoles, perruquera de barri, de les que coneixen totes les clientes. Un bon dia es va saber que es projectaven uns blocs d’habitatges per a milers de persones; aquella bona dona estava alabada, ja imaginava una allau de noves clientes fent cua al seu establiment. Els comptes li sortiren ben errats. Aquells nous habitatges es van omplir ben aviat, i també arribaren estilistes i, fins i tot, perruqueries d’aquestes que es diuen low cost. Aquella dona aviat va haver de tancar el seu negoci perquè ja no hi anaven ni les clientes de tota la vida.
La veritat és que tenim mala peça al teler. Continuam venent el país als estrangers com si fóssim la darrera generació de mallorquins, i tal volta ho siguem. Ara mateix estic veient uns empresaris de la restauració —quasi tots de parla castellana— que es queixen perquè no poden contractar personal de fora de les Illes a causa dels preus dels lloguers. Jo em deman per quina raó volen dur gent de fora, tal volta no hi ha personal qualificat i necessitat de feina entre nosaltres? És cert que aquí el preu dels lloguers, gràcies al turisme, no es troba a l’abast de la mitjana de la població, però també ho és que sense sortir de les Illes podem trobar molta gent que cerca feina. Un cop més ens surten amb excuses foradades, com quan ens diuen que els metges no poden venir a fer feina aquí perquè els exigim que parlin català. En aquest cas sí, els metges no venen per mor del preu dels lloguers, però personal d’hoteleria em sembla que n’hi ha de sobra cercant feina, no cal anar a fora per trobar-ne.
