Encara, el català

Em consider una persona optimista, però a vegades pens que simplement som una il·lusa o que som incapaç d’entendre el significat de la realitat que vivim. Amb la qüestió del català tenc sentiments completament contradictoris. No sé si l’adverbi encara del títol es refereix al fet que encara xerram català malgrat totes les prohibicions que hem patit durant anys i anys, malgrat la gran influència del castellà, malgrat molts altres “malgrats”. Som un poble caparrut i ens mantenim fidels a la nostra identitat. Però potser, aquest encara del títol es refereix al fet que encara xerram del català, xerram sobre el fet de xerrar català, després de tants anys de democràcia, de tants anys d’escola en català, de tantes campanyes a favor de la llengua, de tanta música en català i tant de tot. Encara xerram en català o encara xerram del català? Les dues coses a la vegada. 
Malauradament, encara xerram del català perquè actualment és quan s’han detectat uns dels nivells més baixos en l’ús social de la llengua. Els joves només xerren en català si es comuniquen amb un altre catalanoparlant de naixement; però si no, canvien al castellà immediatament; sense pensar que poden seguir usant el català si l’interlocutor els entén. Record quan als dotze anys vaig fer un canvi en l’ús de la llengua. La meva millor amiga era castellanoparlant i sempre xerràvem en castellà. Però un dia, no sé per què, vaig dir-li que a partir de llavors jo li xerraria en català i ella que em xerràs com volgués. Vàrem mantenir durant anys una comunicació bilingüe sense cap classe de problema. Ara, quan ens veiem, les dues xerram en català. Els joves d’avui no mantenen el català, no veuen la necessitat d’usar una llengua que possiblement desapareixerà precisament perquè ells no l’usen.
Usar el català avui en dia hauria de ser un acte de desobediència social i civil. Ja que les autoritats illenques pretenen, per enèsima vegada, eliminar el català, els joves, i la societat sencera, hauria de rebel·lar-se i usar la llengua com a símbol de protesta. Però crec que mai la joventut havia estat tan poc motivada a enfrontar-se a res. Revolució juvenil avui? Podem esperar d’asseguts. 
El nombre de parlants del català ha disminuït, el nivell de coneixement de la llengua ha disminuït. El nombre d’estrangers que aprenen català ha disminuït, ja que no veuen la necessitat d’usar una llengua que els mateixos parlants abandonen. I per si tot això no bastàs, per acabar col·locant el català en un segon pla, tenim periodistes de la televisió pública que també troben que no hi ha cap necessitat d’usar la nostra pròpia llengua. Això succeí la setmana passada, quan la periodista Àngela Alfaro va dir al seu entrevistat, en Carlos Martorell, que resideix a Eivissa des del 1968, que parlàs en castellà per tal de fer més via. Això demostra un menyspreu incomprensible cap a la nostra llengua, un rebuig tan flagrant que hauria de tenir conseqüències immediates. 
Però IB3 s’ha convertit en un ens que no té consideració per la llengua catalana. Des de l’arribada al poder del nou director, n’Albert Salas, IB3 emet pel·lícules en castellà contínuament. I la cura que havia tengut fins ara amb el registre de la llengua, ha desaparegut. Hem de recordar que l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears és considerat una eina imprescindible per a la normalització de la llengua i que, a més a més, té la tasca de promoure l’ús del català. Crec que el nou director no ho sap, això. No m’estranya gens, tenint en compte qui el va proposar per al càrrec i qui el va votar sense posar-hi emperons. 
En conclusió, que està fet de nosaltres. Cal ser optimistes i pensar que si els Decrets de Nova Planta, del segle XVIII, o el franquisme durant 40 anys del segle XX no varen poder fer desaparèixer el català de la faç de la terra, ho aconseguiran ara quatre arreplegats amb ànsies de poder? Si ho aconsegueixen, hem de tenir present que encara que els polítics de dretes se’n pengin les medalles, el mèrit no serà seu; sinó que serà dels catalanoparlants que abandonen la seva llengua per utilitzar-ne una altra que mai ha corregut cap perill d’extinció, ans al contrari. 
Mantenint la llengua mantenim la cultura i la identitat, no ho oblideu.