Els idioms de na Mariona

En una de les seves accepcions la paraula idiom, en anglès, significa: l’estil d’expressió en l’escriptura, la parla o la música que és típic d’un període, una persona o un grup concrets. Ho podríem traduir, pel que ara ens afecta, amb l’expressió “manera de parlar”.
El felanitxer i el parlar anomenat “xava” serien dos idioms, típics d’uns grups ben definits: els parlants genuïns felanitxers, d’una banda, i un subgrup dels parlants barcelonins, de l’altra.
Si el mallorquí de Felanitx comporta un trasbals fonològic del sistema vocàlic de primer ordre, la simplificació fonètica del català estàndard que suposa el parlar d’una part de les classes populars del Barcelonès, tampoc no es queda enrere.
Un felanitxer que hagi viscut a més de dotze quilòmetres de la Vila, durant períodes relativament llargs, ha hagut d’adaptar, en menor o major mesura, la seva parla a la del lloc on ha residit –ha tendit a tancar les o obertes, per tal que, en lloc de “por”, no entenguessin “pa”; ha intentat obrir un grau les e, si anaven seguides de ela o formaven un diftong amb la u –cel, deu, peu– ha incorporat mots com: fillet, pèsol, xítxero, marxar, comiat, xic, bonic… I n’ha amagat d’altres com: alerta, boig, catifa, calcetí, etc. Totes aquestes adaptacions, i altres, les ha fet volgudament, o inconscientment, per tal de resultar el menys estranya possible dins el nou grup en què volia interactuar com a parlant.
Si bé de tot d’una hi ha persones que no volen fer aquest “canvi”, quan alternen amb un grup diferent del seu, el temps demostra que l’assoliment d’un nou idiom es dona en elles per descomptat. Fins i tot, es pot arribar a oblidar l’estil primigeni per complet: és el cas d’emigrants a l’Argentina que, retornats al cap de seixanta o més anys, no han estat capaços de tornar a parlar en la seva llengua materna.
En el cas d’individus d’altres parlars catalans –eivissencs, barcelonins, lleidatans, valencians, etc.– però també persones de llengua castellana, francesa o italiana, entre d’altres, que han vingut a viure entre nosaltres es produeix exactament el mateix. Si ho han fet de molt jovenets, saben parlar un felanitxer perfecte; si ja vengueren més granats, han incorporat al seu repertori lingüístic, almenys, un bon grapat de trets que eren aliens al seu parlar nadiu. D’altres, acabats d’arribar, es posen a salar i ho salen tot! I diuen, per exemple: “Ha pegat un bon xut, quasi ha arribat en es cel”.
Per tal que els seus diferents interlocutors no hagin d’haver d’endevinar què vol dir, la gran campiona Mariona Caldentey té i llueix l’habilitat de fer ús d’un mallorquí molt correcte i també d’un contundent xava. Les dues maneres de parlar són fruit de la variació, riquíssima, de la llengua catalana, en el seu territori i al llarg dels segles. I a cadascuna les ha après al seu albir i a recer de la seva família felanitxera i de la seva altra família, que ha estat, de deu anys ençà, l’equip de companys i companyes integrants del Barça femení.
Davant els diversos mitjans de comunicació, la nostra estimada esportista podria haver optat, si hagués volgut, pel català estàndard, com ho faria –i segur que molt bé– si fos presentadora d’uns informatius a IB3, TV3, ATV o a À Punt. Si així ho fes, les seves intervencions no resultarien “discordants” per a cap dels seus oients, a banda i banda de la mar –els quals vivim una situació anormal quant a l’ús de la llengua pròpia–, quan la sentim parlar en la variant de la llengua que no és la nostrada.
Esperam poder veure-la jugar, a partir de la pròxima temporada a l’Arsenal FC, tan bé com ho ha fet fins ara i poder escoltar les seves declaracions, sempre carregades de sensatesa, en els diferents idioms en què ella se sap i se sabrà expressar.