El procés de dol (i II)

Un altre dels afectes primitius que es reviuen amb els dols importants és la ira. Els empipaments i les explosions d’ira i còlera són relativament freqüents en les persones profundament afligides i no són patognomònics de dol complicat o patològic, encara que adoptin la forma d’irritabilitat o amargor. També la culpa i les autoacusacions són comunes durant aquest moment dels dols importants, i formen part substancial dels processos psicològics del dol.
A poc a poc, no obstant això, uns sentiments van predominant sobre els altres, es fan més freqüents, més persistents, més precisos, més duradors. En un “dol normal”, els sentiments que van predominant després o entre els moments de “turbulència afectiva”, són els sentiments de pena i tristesa, de desesperança fins i tot. O bé de temor al futur, al present o a les situacions difícils. Però, a poc a poc, la persona en dol sent que aquests sentiments i pensaments acabaran; que ara pot veure’s que són menys tenebrosos, invasius. Que poden tenir un final.
El treball conscient i inconscient que fa predominar la pena, la tristesa i l’enyorança sobre la culpa, el temor i, tal vegada, la desesperança irreversible, és una de les tasques emocionals més difícils d’aquest llarg tercer moment o fase. Un conflicte la resolució adequada del qual passa pel que s’ha anomenat “oblidar recordant”: el record passa a ser a poc a poc més suportable, menys tenyit de desesperació i desesperança i més tenyit de pena, melancolia, enyorança… però que no amb això ha de desaparèixer.
La quarta fase o moment, la de recuperació o de desaferrament suposa aquests dos possibles desenvolupaments alternatius. Si l’esperança, la confiança, la solidaritat o l’amor i la contenció predominen sobre la desesperança, la desconfiança, l’odi i la incontinència o desequilibri, el dol es va elaborant progressivament, la qual cosa vol dir almenys dues coses: primer, que aquestes emocions i cognicions (conscients i inconscients) poden tolerar-se en la nostra ment i les nostres relacions sense dissociacions o rigideses excessives; podem tolerar les escomeses de les emocions doloroses i fins i tot desagradables. Segon, que poden emprendre’s activitats en el món extern comptant amb l’absència del mort o el perdut; ja no és indispensable per a continuar vivint, al contrari que en els moments anteriors del dol, en els dies o mesos anteriors.
Però l’evolució pot ser la contrària: són les diverses formes de “dol complicat” i de “dol patològic”. El vidu o la vídua i, en general, la persona en dol, pot quedar ancorada en la culpa persecutòria (allò que va fer no té solució), en l’odi cap als suposats causants de la pèrdua, en les il·lusions sobre la recuperació del perdut directament (no a través de substituts i símbols), en les sensacions i sentiments de pèrdua irreparable (pèrdua de companyia, econòmica, de sexualitat i tendresa, de conversa, de les sensacions familiars), en pors diverses, en el sentiment de solitud o de desconfiança davant si mateix i davant el futur: això indicaria que s’hi està instal·lant desaferrament o, dit d’una altra forma, algunes de les modalitats de dol patològic o d’evolució patològica o desviada del dol.
Els dols patològics més freqüents són els que posen en marxa una depressió, trastorns somatomorfs, l’organització fòbica i evitativa, les organitzacions paranoides, etc. Si el dol és desviat o patològic, són aquestes organitzacions psicopatològiques les que predominen ja clarament: alguna d’elles o una mescla o combinació de diverses, com en els trastorns per estrès posttraumàtic, en els quals coexisteixen sempre diversos processos de dol entremesclats i no elaborats.
L’atenció sanitària dels processos de dol ha de ser una atenció integral, biopsicosocial i comunitària. Els professionals han de centrar-se a acompanyar, més que a “tractar”, afavorint la contenció emocional per part de la persona i dels seus afins. Quan el professional es decideix a intervenir, hauria de fer-ho amb gran prudència i segons un ordre d’intervencions: primer, les intervencions psicològiques. Després, i només si són necessàries, les biològiques: fàrmacs en períodes breus, per a l’insomni o segons el tipus de dol i relació dominant. Posteriorment, si els nuclis vivencials naturals i la xarxa social no basten o no s’orienten adequadament, proposar canvis microsocials. Partint sempre d’una aproximació clínica: cada procés de dol és diferent en cada persona i en cada moment de la seva evolució, i es troba molt matisat per la cultura, especialment en les societats multiculturals com la nostra.