Avui encenc l’espelmeta
pels qui estim i ja no hi són
i en voltros pens i vos don
ara aquesta cançoneta.
Una abraçada, famíli(a),
Caterina i Manuel,
i enmig del dolor l’anhel
que en Toni trobi l’idil·li.
Un comiat p’en Toniet,
que ens deixa el seu bell somriure
i el consol que ara ja és lliure
del seu terrenal cosset.
El cos que l’empresonava
crec que ha decidit finir
perquè corri pel camí
del seu cel sense cap trava.
L’imagín cap a l’idil·li
amb l’esperit pur i noble
que ha amarat de la família
dels amics, de tot un poble.
Deu fer el Trail que aquí iniciàreu
amb força i goig per valors
i amb blaus-granes per colors
amb què tots vos entregàreu.
Quina vida extraordinària,
la d’en Toni, i transferible
de la part més solidària,
més humana i més sensible.
Amb ell s’han estès les ones
del donar i del recollir
perquè amb ell hem vist sorgir
el millor de les persones.
D’ell n’éreu i en sou mirall,
i des d’aquella incertesa
vos hem vist trobar bellesa
dins cada petit detall.
Pell a pell, inventant faules
per mirar d’endevinar
el seu desig més enllà
del parlar: sense paraules.
Caterina, no ha estat fàcil,
i, Manuel, crec que tampoc:
poder fer amb la cura un joc
i trobar el seu punt més gràcil.
Posar-hi el granet d’humor
compartir també les penes
i amollar-vos les melenes
des del respecte i l’amor.
I amb l’amor incondicional
i amb la millor companyia
heu superat l’agonia
del futur incert i el mal.
Heu cercat un bell conhort
en més d’una cançoneta
i li heu donat la maneta
en la vida i en la mort.
I ara sona la cançó
seva i vostra en essència
i es fa viva la presència
d’en Toni a cada racó.
Un racó que mai s’oblida,
ni ell tampoc dels vostres eixos,
que en Toni torna a la vida
també dins voltros mateixos.
