Jo que sempre havia deixat
la porta oberta a tothom,
has arribat no sé com
i me prens la dignitat.
Amagada en la bondat
d’una plantosa una assistenta,
aprofites que som lenta
de reflexos i d’acció,
que escures cada racó
deixant-m’hi la teva empremta.
No és el valor material
de les joies que tenia,
sinó que és la puteria
la que em fa un dolor abismal.
Creuen que el meu pitjor mal
és que em guanya la innocència
de la mà de la demència
i que no tenc res segur.
És per persones com tu
que acab a una residència.