Treure una publicació setmanal en paper —i en versió digital— en llengua catalana a un poble tan descosit com Felanitx frega l’heroïcitat. Fins fa poc més d’una dècada, en Tomeu Pou i na Catalina Giménez eren els propietaris, redactors, correctors, administradors, impressors i venedors del Felanitx, amb la gran ajuda de n’Andreu Ramon (un altre multitasques, a qui la salut va jugar una mala passada), mentre regentaven la llibreria i papereria Ramon Llull. Quan es varen jubilar i, per voluntat seva, l’Obra Cultural Balear va heretar la publicació, un grup de socis felanitxers de l’entitat se’n va fer càrrec. D’aquell grup, per cert, ja falten n’Antoni Massot i en Sebastià Manresa, a més d’en Tomeu Pou. Des de fa uns anys, un segon consell de redacció, presidit per na Bàrbara Sagrera, està al davant del Felanitx.
Aquest setmanari sobreviu de manera austera a partir de tres fonts d’ingressos: els subscriptors i els compradors ocasionals, els anunciants (l’Ajuntament de Felanitx és el més important) i alguna subvenció esporàdica. Sobreviu per una gestió molt acurada de les despeses: el lloguer del local, el cost del paper i de la impressió, els costs salarials de redacció, administració, maquetació, correcció i altres. I sobreviu gràcies a un grup de col·laboradors, voluntaris, informadors, entitats (culturals, esportives, empresarials, religioses…) i altres variants de patriotes felanitxers que escriuen, comuniquen, aporten o resen en favor del setmanari. El tenen en compte, hi pensen.
Felanitx seria una mica pitjor si un dia el setmanari no pogués seguir per falta de subscriptors i lectors, col·laboradors, anunciants o finançament. Hi perdria la cohesió social, la informació, la llengua catalana, la democràcia local i més coses. Seria un buit difícil d’omplir. Hi ha risc que això passi? No siguem pessimistes per una vegada, però el periodisme canvia no sabem cap a on, la premsa en paper ho passa malament, les xarxes socials són una competència ferotge com a font d’informació, publicar en català és el més difícil encara, els joves miren cap a una altra banda, els costs es disparen…
És una heroïcitat, sí o no?
