De pare felanitxer (Ramon Rosselló Cerdà, 1948-2024), Xavier Rosselló Lozano (Palma, 1984) va estiuejar tota la infantesa i joventut al carrer Anfós de Portocolom, fins que va començar la seva formació en Cardiologia a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Posteriorment, ha passat períodes a Londres (quatre anys entre doctorat i màster), Madrid (investigació postdoctoral) i finalment a Palma (gairebé cinc anys). Ha publicat més de 135 articles a les revistes especialitzades més prestigioses del món. “Encara hi vaig sovint; ma mare passa la meitat de l’any a Portocolom, i tenc una germana que hi viu”, confessa.
Cardiòleg per “herència” familiar o per decisió pròpia?
Decisió pròpia, amb suport familiar. No tenim metges a la família, i de fet li diria que som pràcticament l’únic que no és de “lletres”.
Només acudim al cardiòleg quan no hi ha més remei?
Sense dubte el repte més gran de la cardiologia moderna és el d’acabar amb els cardiòlegs i abolir la consulta de cardiologia tal com l’entenem ara. Els cardiòlegs habitualment visitam malalts, vull dir, gent que ja té una patologia establerta, en lloc de visitar persones susceptibles d’emmalaltir: gent amb factors de risc, sobre els quals es pot intervenir per prevenir la malaltia. Es fan esforços en termes de salut pública per tenir un millor control de la tensió, el colesterol, el sucre i el tabac, però el fet que cada vegada tenguem majors índexs d’obesitat, sedentarisme, altres formes de tabac i altres formes subtils d’emmalaltir progressivament, clarament indica que podríem fer més per les futures generacions.
Vostè ha estat l’encarregat de coordinar la guia europea que marca el protocol per a malalts amb síndrome coronària aguda (2023) i crònica (2024). Què és el més important a tenir en compte?
Aquesta és una pregunta molt difícil. Per cada guia europea, un grup de treball d’aproximadament vint-i-cinc persones (representació més o manco paritària entre sexes i regions d’Europa) hi ha fet una feina aproximadament dos anys i mig. Les guies són documents molt tècnics, en anglès, adreçats a cardiòlegs de tot el continent europeu. Si hagués de destacar alguna cosa per a la gent no familiaritzada amb el tema, diria que el més important és posar-se en mans d’un professional a la mínima sospita d’un símptoma cardiovascular com pugui ser un dolor al pit, sensació de falta d’aire, pèrdues de coneixement…
Què és la síndrome coronària aguda i crònica?
Són conceptes cada vegada més complexos que puc intentar disseccionar per explicar-ho de manera planera. La síndrome coronària fa referència a les afeccions relacionades amb les artèries coronàries, que són les que alimenten el cor, mentre que “agut” i “crònic” fa referència al marc temporal de la malaltia. Per tant, síndrome coronària aguda es refereix a les malalties de les artèries que ocorren de manera sobtada, com per exemple un infart agut de miocardi, mentre que síndrome coronària crònica fa referència a les malalties de les artèries que s’estableixen de manera més insidiosa, com per exemple una angina de pit estable.
Sabem que certs hàbits alimentaris i esportius ajuden a prevenir-la, però quin percentatge en té la part genètica? Més o menys de la que ens pensam?
Hi ha una minoria de persones amb una càrrega genètica molt determinista. La majoria de les malalties cardiovasculars són fruit del procés inexorable d’envellir i d’un subòptim control dels factors de risc cardiovascular. Si bé no podem fer res contra la genètica ni contra el pas dels anys, el missatge positiu de la meva resposta és que tenim molt de marge de maniobra amb la resta. Evidentment, fer esport, dur una vida equilibrada i seguir una dieta sana són pilars fonamentals, però també ho són prendre les medicacions per controlar la tensió, el sucr, i el colesterol… no ens queda un altre remei que fer-ho. Prendre una pastilla per controlar un factor de risc és una bona inversió si no es vol incrementar la probabilitat de tenir un infart uns anys després; i prendre en conseqüència moltes més pastilles el dia de demà.
Les seves investigacions han col·laborat en descobrir, per exemple, aplicacions cardíaques en medicaments que en teoria no hi estaven pensats. Parlant d’això, què és l’empagliflozina?
L’empagliflozina és un fàrmac que es va començar utilitzant per a la diabetis, però que està resultant ser molt beneficiós en altres patologies, com ara la malaltia renal crònica, la insuficiència cardíaca i, menys, l’infart agut de miocardi. Jo he tengut la sort de poder participar, com a científic, en alguns dels assajos clínics que han mostrat la seva eficàcia.
Si la investigació i els assajos clínics proporcionen avanços com aquests, per què aquí costa tant trobar-hi finançament?
El finançament en biomedicina té dues principals fonts: la privada i la pública. La privada és aquella en què la inversió va dirigida a aconseguir una patent per poder explotar posteriorment (pot ser un fàrmac, però també un dispositiu com un marcapassos). La inversió pública es destina habitualment a cobrir totes aquelles necessitats que no tenen un rendiment comercial immediat, però que són igualment rellevants per a la salut de les persones. Per exemple, un assaig clínic on es promoguin els hàbits de vida saludables serà de manera natural finançat per organismes públics (Ministeri de Ciència, Sanitat, CAIB, etc.), i no per la indústria privada. La inversió privada i pública són necessàries i complementàries perquè cobreixen aspectes diferents. Però responent a la seva pregunta, a Espanya no hi ha una aposta forta per la investigació, i a Mallorca encara manco. Cap Govern ha apostat per un canvi de model real ni per una economia basada en el coneixement. En conseqüència, la indústria privada no mostra gens d’interès per establir-se a un lloc on la ciència no és una prioritat. És una pena, perquè amb aquest exercici milers de vocacions científiques es perden any rere any.
Com combina la docència, la investigació i la consulta a Son Espases?
I la família! Tenc un nin de cinc anys, i una nina d’un. És molt difícil combinar docència a la Facultat de Medicina de la UIB, investigació a l’IDISBA i consulta de cardiologia a Son Espases. Requereix molt d’esforç i dedicació… i tal volta una mica de sort durant el camí. Però sobretot requereix passió. Per jo seria impossible poder sobreviure amb tres feines si no em consideràs una de les persones més afortunades del món. La meva feina té un triple impacte: local per als malalts que veig en el meu dia a dia a Son Espases; poblacional, amb les investigacions i guies de pràctica clínica que public i que s’apliquen a tot el món; i finalment generacional, perquè les alumnes de la Facultat d’avui seran les metgesses i científiques del futur.
