Sebastià Mascaró Cabrer (Felanitx, 1975) és llicenciat en Història de l’Art per la UIB i té un postgrau en Direcció de Museus i Centres d’Art; va fer feina de tècnic educatiu i en gestió cultural al Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani durant més d’una dècada. Fou durant dos anys director general d’Arts Visuals per l’Ajuntament de Palma programant al Casal Solleric i posteriorment va ser director general d’Educació i Política Lingüística, també a l’Ajuntament de Palma. Actualment i des de fa més d’un any, és director del Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca, i entre altres projectes curatorials i de mediació cultural que du a terme, ara ha estat seleccionat juntament amb l’artista Mònica Fuster amb el projecte Tapís per representar les Illes a l’estand de l’IEB a ARCOmadrid 2025.
Què hi fa un felanitxer, a Inca?
Des de fa poc més d’un any em varen cridar d’una llista d’interins convocada per concurs a l’Ajuntament d’Inca, per dirigir el Museu del Calçat i de la Indústria per substituir una excedència. Per a mi era tot un nou repte, ja que venc de l’àmbit de les arts visuals; en aquest cas entrava a gestionar un espai dins la museologia industrial. El fet de ser un museu on la comunitat és cabdal en el seu ADN, m’ha permès connectar d’una manera directa i facilitar la seva gestió. A hores d’ara n’estic molt agraït, m’hi sent molt ben cuidat. Tant la perspectiva històrica més recent del calçat com l’actualitat a partir de la investigació, les mediacions i les formacions, els projectes expositius, són àmbits potencials des d’on treballam amb l’equip del museu.
Com és la interacció entre els diferents museus de Mallorca?
Hi ha bona relació, però poca interacció, sembla que ara sí que es vol començar a impulsar la xarxa de museus. Alguns museus de la part forana, no tots i dins la nostra diversitat, sí que estam en contacte. Des de fa més d’un any i per iniciativa pròpia sumam esforços i compartim inquietuds. És el cas del Museu Marítim de Sóller, el Museu de Manacor, la Institució Alcover de Manacor, la Fundació Cosme Bauçà de Felanitx, El Puig de sa Morisca de Calvià o el MUBROT de Sant Llorenç, amb la col·laboració de la UIB i de Treball Solidari que ens permeten dur a terme un projecte sobre joves i museus, entre d’altres.
És complicat que el turista s’interessi per la cultura artística de l’illa, més enllà d’una catedral o una obra molt concreta?
No som especialista en turisme, però sí que sé que és possible un turisme cultural, respectuós i interessat en el coneixement de l’entorn i del seu patrimoni. Cal obrir canals per facilitar-ho.
La cultura artística de l’illa és molt diversa, alhora el seu mapatge és complex, tampoc crec que el seu principal objectiu sigui apropar-se al turisme com a tal, però sense entrar en un servilisme (sabem els tentacles que pot tenir l’economia) podria ser una plataforma interessant i sumar per ambdues parts. Alhora ajudaria a apreciar, donar a conèixer i fer valdre el que es fa aquí i la creació illenca. Fa falta una gran aposta en aquest sentit, seure per escoltar-se i activar projectes reals.
La Nitx de l’Art fou una de les pioneres dins el panorama artístic illenc i d’artistes en té un bon grapat. Però creis que hi ha marge de millora dins l’àmbit cultural felanitxer?
Felanitx té una vida cultural molt viva i diversa, hi ha molta activitat i per a tothom, a més precisament les noves generacions hi agafen un paper important. La cultura es desglossa en molts llenguatges, crec que el musical hi té un pes important amb programacions i concerts molt destacables, també es veu un cert renaixement en el món de les escèniques, el sorgiment d’espais híbrids on conviuen actes culturals diversos amb exposicions o tallers, destaquen també les tasques de mediació entre agents socials i culturals en xarxa… Evidentment, sempre hi ha marge de millora, entre altres aspectes, sobretot pel que fa a les infraestructures, espais públics que puguin atendre correctament aquest pols cultural, l’estètica d’alguns llocs del poble i la necessitat de conservar el patrimoni.
La Nitx de l’Art és la gran fita de les arts visuals al poble, sense menysprear altres esdeveniments anuals, estigui més a favor o en contra d’aquestes modalitats, és la nit en la qual s’apropa més gent forana al poble, molta lligada al món artístic i cultural. Cada poble, fins i tot Ciutat, tenen la seva pròpia nit i la seva idiosincràsia, el model de Felanitx per a mi és encertat perquè dona cabuda i oportunitat a tot un ventall de projectes creatius més professionals o no. Una de les coses que destacaria és el patrimoni que tenim a la vila, i que en certa manera es dona a conèixer en aquesta nit i a partir d’altres programacions.
Felanitx és un poble de contrastos i distopies, hi conviuen moltes realitats, però a diferència d’altres llocs més “estetes” té un encant i una potencialitat que es respira i no és fàcil d’apreciar. Som un poble (si em permeteu) “sorrentino” i alhora “berlanga”, veim uns aires italians a sa Font, a s’Arraval, al carrer de sa Plaça i al carrer Nou, apreciam el barroc en estat pur a l’interior des Convent ben enmig d’un barri obrer o també la decadència d’una època daurada que “encara” no ha estat fruit de l’especulació, tot plegat conserva una gran bellesa. Gent humil que ha vengut a millorar la seva vida i que són els nostres nous veïnats, entre moltes altres situacions que formen part del nostre dia a dia. De tot això no sé si en som conscients, la velocitat en com canvien les coses d’una manera irreversible a altres llocs molt propers de l’illa, la vivim a un altre ritme, res és perfecte i queda molt per millorar, però m’agrada quedar-me amb la part constructiva i esperançadora del que és Felanitx.
Ara anau a ARCO com a comissari de Tapís, de Mònica Fuster. Contau-nos una mica com hi arriba i què vol plasmar l’obra.
La meva relació amb l’artista Mònica Fuster ve d’enrere, ens vàrem conèixer fa anys dins contextos de mediació artística i participació comunitària, que és uns dels aspectes que ens uneix a l’hora de treballar. L’any 2018, vaig programar la seva exposició Óleo a l’aljub del Casal Solleric.
Sabia que Mònica investigava i treballava des de fa anys amb l’etnobotànica, l’agricultura, l’ecologia des d’un vessant antropològic i cultural, i concretament ho feia amb les propietats tintòries del tap de cortí aplicades al món tèxtil, passant per tot el procés ancestral de la sembra, la recollida… Coneixia la seva peça de videoart documental Tapís del 2020 i sabia que havia produït posteriorment altres obres inèdites per a la Biennal de l’Havana, que no s’havien exposades. Fou a partir d’aquí que pensant amb la nostra Fira del Pebre Bord vaig posar en contacte el seu projecte i la Casa Cultura on l’exposició Tapís fou molt ben rebuda, va ser per octubre de 2023. Un any després, a la tardor de 2024, es tancava un cicle del seu projecte a Felanitx, quan a les Portasses de l’Hospici es va poder dur a terme un projecte de mediació on participaren més de 40 dones (mestres del CEIP Joan Capó, Dones en marxa, particulars). A partir de la tècnica d’enristrar pebres confeccionaren la capa que Mònica posteriorment dugué damunt les espatlles a l’acció performativa “Assecar 7 escales” i l’arrossegà per escales del nucli antic de la vila la nit de les espelmes, l’acció com a ritual acabà amb una instal·lació a la petita església de Santa Maria del s. XIII.
A finals de l’any 2024, l’Institut d’Estudis Baleàrics va treure una convocatòria oberta per a la selecció del comissariat d’un projecte artístic a l’estand d’ARCOmadrid 2025, ens hi presentàrem amb Tapís i vàrem ser seleccionats per un jurat professional. Aquesta primera setmana de març es podrà veure una versió i un petit recull de tot el projecte Tapís a Madrid, que sobretot destaca la darrera part “Assecar 7 escales” amb fotografies de la performance que es va dur a terme a Felanitx, la peça de videoart i la instal·lació de l’escala de figueral amb la capa de ristres de pebres, entre altres petites peces artístiques.
El projecte artístic Tapís és un lament, un crit d’alerta cap a l’estat d’abandonament en què es troben els camps de cultiu mallorquins, la pèrdua dels treballs a la pagesia, però també és crit per despertar el coneixement i mostrar les cures del que ens envolta, una resignificació extrapolable des d’allò més proper al més universal.
