Utopia no és una illa

De l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria a na Maria Pombo, la conferència d’Antoni Janer, l’autor del llibre La desfeta del paradís. Crònica sociològica del boom turístic a les Balears (Ed. Moll, 2022) que organitzava, a la biblioteca del Port, la delegació de l’OCB de Felanitx, feu un repàs als orígens i evolució del turisme a les Balears. De com s’ha desenvolupat aquesta “indústria” –si la podem anomenar així– que els darrers anys ha suposat més del 40 % del PIB i de com la població local ens hi hem emmotllat i relacionat durant els darrers dos segles. Acostant-nos als anys setanta, Janer feu referència a la publicació en aquells anys de la novel·la Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga.
La novel·la de Villalonga, que va reeditar Adia Edicions l’any 2020, és la primera novel·la mallorquina de ciència-ficció. Feta des de la perspectiva conservadora de Villalonga, tracta d’un home que ha estat congelat l’any 1965 i que es desperta a Mallorca l’any 2050. Una Mallorca, que ara es diu Turclub, en la qual hi ha pocs recursos destinats tots als turistes, que viuen aquí una vida d’excessos.
En esmentar-la Antoni Janer, tot d’una em va venir al cap Utopía no es una isla  (Episkaia, 2021) un assaig en què l’autora, Layla Martínez, estudia l’impacte de les distopies en l’imaginari col·lectiu. “La intenció de moltes d’aquestes distopies era alertar sobre els perills que s’esdevendrien si no canviaven les coses, conscienciar sobre els riscos del capitalisme salvatge o la deriva autoritària de les democràcies” l’auge i el monocultiu turístic, en el cas de Villalonga. “No obstant això, el seu efecte ha estat devastador. La ciència-ficció distòpica ha estat fonamental per a fixar el mantra que no hi ha alternativa”.
No vull carregar el mort a en Villalonga que, evidentment, pretenia alertar sobre els perills del turisme, però és cert que en aquest país hem viscut molts d’anys amb la idea que abans (abans del turisme, s’entengui, a.T.), a Mallorca, ens moríem de fam. Ens ho han dit sempre. De fet, amb el mantra que no hi ha alternativa, campanyes ridícules com la de “SOS Turisme” eren compartides pels mateixos treballadors que en malviuen.
Na Maria de Lluc Muñoz i n’Aina Vidal, a l’article “Dones, de classe baixa, i catalanes de Mallorca” –dins Màtria o Barbàrie (Angle Ed., 2024)– també fan referència a aquest mantra que s’ha anat repetint fent-nos oblidar de la diversitat del teixit industrial de la Mallorca preboom turístic, de la Mallorca d’abans del Pla d’Estabilització Econòmica (1959) feta entre els de Franco i els d’Eisenhower. “És probable que sense la ruptura d’aquest model industrial cada cop més especialitzat, en unes dècades, les Balears haguessin aconseguit consolidar-se com una economia a l’altura de la catalana. Però l’objectiu del franquisme, i dels consegüents ministeris de Turisme espanyols no va ser precisament permetre que les Balears es desenvolupessin econòmicament assistint a una revolució industrial que qui sap si hagués desembocat en una revolució obrera”, reflexionen.
I el pern cada pic s’estreny més i no sembla que s’hagi de produir cap revolució obrera. No n’acabam de dilucidar l’espectre sobre Europa, en tot cas. Les manifestacions que s’estan duent a terme a Mallorca contra el turisme massiu, com la que està convocada el pròxim 21 de juliol “Canviem el rumb: posem límits al turisme” són reivindicacions defensives limitades al present. Ateses les reflexions de Layla Matínez, a aquestes accions de defensa caldria sumar-ne d’altres que parteixin de la reflexió (la imaginació) utòpica projectada al futur.