Record que vaig quedar impressionada i admirada després de llegir un article de Miquel Ramon Ferrà i Joan, poeta, traductor, assagista i molt més (Palma, 1885-1947) sobre Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (Palma, 1823-1906). Aquest personatge simpàtic era el poeta popular per excel·lència de la Renaixença mallorquina, però, no obstant això, poc conegut fora de l’illa. Fou un home honest que va treballar intensament, abnegadament, fins a l’hora de la seva mort.
Pere A. Penya no sols va pagar-se els seus estudis, sinó que també ajudà a mantenir els seus pares arruïnats i cinc germans. Va estudiar la carrera de Lleis a Barcelona, alternant amb aquest estudi els d’anatomia, dibuix, llatí, física i química industrials, geometria analítica, astronomia, taquigrafia i mecànica. A més, encara tenia temps per ésser professor de matemàtiques, redactor de periòdics literaris, soci d’una acadèmia lírica en la qual donava concerts de flauta i d’una societat filharmònica on havia agafat la batuta perquè el director s’havia posat malalt.
“Un home senzill, lluitador, solidari, entranyable i extraordinari, que crec que no és prou conegut del públic mallorquí en general”
Al 26 anys, partí cap a Madrid i a peu, pelegrinant de vila en vila, anunciant-se com a retratista per pagar-se la manutenció durant el viatge fins a la capital. Allà es llicencià en Dret Civil i Canònic. Però massa candorós per exercir la seva carrera d’advocat, deixà les lleis i entre 1851 i 1868 fou nomenat a Mallorca delineant d’Obres Públiques, aparellador de les carreteres provincials, mestre major de fortificacions, examinador d’agrimensors , inspector facultatiu de la construcció del Teatre Principal de Palma, acadèmic de la Provincial de Belles Arts, comissionat per a l’aprovació de plans d’obres artístiques, soci de l’Institut Agrícola de Palma i corresponsal del de Sant Isidre, vocal de la Junta de Beneficència domiciliària i de la permanent per rectificar les alineacions de Palma i Cronista General de Mallorca. També fou membre de la Societat Arqueològica Lul·liana i col·laborà amb mossèn Antoni Maria Alcover en el projecte i gestació del Diccionari. Fins i tot a l’astronomia havia dedicat una part del seu temps i enviava anotacions a l’astrònom Camille Flammarion i a la Societat Astronòmica de França després de cada eclipsi visible des de Mallorca. Va dissenyar un pla d’eixample de Palma i un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, i elaborà un bon nombre de plànols topogràfics i parcel·laris d’alguns municipis de Mallorca.
Era un home fet de bonhomia, qualitat que es posa de relleu amb els seus escrits, plens d’ironia benevolent fins i tot quan censurava els vicis del petit món que l’inspirava i de les virtuts del qual és ell l’exponent més amable. Des de l’any 1965, cada 31 de desembre, per la Festa de l’Estendard o festa de la commemoració de l’entrada de les tropes catalanes del rei Jaume I d’Aragó a la capital islàmica de Mallorca, és tradició recitar el seu poema titulat “La Colcada”, davant la façana de l’Ajuntament de Palma. Aquell poema se situa entre un estil costumista i l’evocació sentimental romàntica, reivindicativa de la Festa de l’Estendard.
Jo no vull més que manifestar la meva admiració davant la dilatada biografia d’un home senzill, lluitador, solidari, entranyable i extraordinari, que crec que no és prou conegut del públic mallorquí en general. Quina vida més ben aprofitada! I jo em deman: “Quan descansava aquest escriptor tan feiner i polifacètic?”
