Diuen que ningú no és profeta a ca seva, però na Maria Hein Puig (Portocolom, 2003), artista revelació dels darrers anys, assegura sentir-se molt estimada i valorada pels seus. “Es Port sempre serà es Port” per a ella, però la seva vida ara és a Barcelona i allà està creixent molt professionalment. Avui parlam amb ella de la seva trajectòria, del bon moment que viu i del seu nou àlbum, que està a punt de sortir a la llum i no deixarà ningú indiferent.
Estam acostumats a veure fotografies vostres de petita ja envoltada d’instruments… Somniàveu a ser artista?
Sí, a mi de petita sempre m’ha agradat cantar, la música… i els meus primers referents ja eren cantants, ja fos de sèries com Hannah Montana, High School Musical, Camp Rock… i d’altres dives del pop com Rihanna, Beyoncé, Shakira… o cantants dels 2000 que ja em varen influir amb set o vuit anys. Ja volia fer el que feien elles. Si fèiem un dinar a ca nostra, em posava quatre disfresses que tenia i, a l’hora de les postres, sortia i feia el meu xou. Era l’única nina petita de la casa fins que varen néixer les meves cosines, i clar, era el centre d’atenció sempre, i ho aprofitava. També pels reis em regalaven coses relacionades amb la música.
Idò la família ja us animava a lluitar per aquest somni.
Sí, sempre he sentit que m’han ajudat i m’han donat suport. És ver que és la meva família i volen el millor per mi i a vegades es preocupen, ja que saben que és un món incert, però sempre els he vist satisfets i contents, i a mi m’ajuda molt a veure que confien en mi.
Sempre hi ha un moment de “bot a la fama”. Quan considerau que va ser el vostre?
Amb “Idò un cafè”, que és la segona cançó que vaig treure, vaig notar un canvi. A partir d’aquí vaig passar a ser coneguda a Mallorca, i un poc més endavant a Catalunya. La cançó era per un concurs de l’Ajuntament de Palma i no m’ho esperava, acabava de començar. Però el moment en què vaig veure molt clar el canvi va ser amb “La dama de Mallorca”. Molta gent em va descobrir i em va començar a seguir. Això va ser a començaments del 2023. Em va servir per a establir-me a les altres illes i a Catalunya, al País Valencià…
Recordau el vostre primer concert a Felanitx?
Record que a l’estiu del 2019 vàrem fer un cicle de música a l’Ateneu i em varen posar al cartell. Hi vaig anar amb la meva guitarra, no tenia encara cançons pròpies, i record fer un parell de versions. Estava nerviosíssima, tenia setze anys i mai havia fet un concert tota sola. Més tard, ja com a concert amb cançons meves, record molt l’estiu del 2021, quan vaig presentar el disc tota sola a Portocolom. Un any després el vaig presentar amb la meva banda a les verbenes de Felanitx.
La gent de Felanitx ha ajudat a dur el nom de Maria Hein més enfora?
Jo sent que sempre pensen amb mi a l’hora de fer coses. No m’imaginava mai tocar a les verbenes de Felanitx i ja hi he tocat dues vegades. Que pensin amb mi, que som una artista de Felanitx, és molt guai. Una frase que ma mare sempre em diu és: “nadie es profeta en su tierra”, i jo sincerament no m’he sentit mai així a Felanitx. Sempre que he fet alguna cosa aquí, ha vengut molta gent, m’han donat suport i m’han felicitat. Em sent molt acompanyada pel poble i pels felanitxers. Crec que entenen el que faig, ho respecten i els agrada.
Com duis la vida a Barcelona?
Ara deu fer tres anys que visc aquí, tres anys que em dedic a fer música, i he conegut molta gent també que es dedica a això. Relacionar-me amb gent d’aquí fa que em doni a conèixer més i m’ajuda a créixer. És ver que de cada vegada es fan més concerts i cicles de concerts a Mallorca, però aquí van un pas més endavant, també perquè és més gran, connecta amb la Península i, ara per ara, tenc més oportunitats aquí.
Ja ho sentiu “ca vostra”?
He anat fent la meva vida aquí, tenc el meu entorn, els meus amics… i també hi tenc amics de sempre de Mallorca, que això és molt important per a mi, més que res perquè a vegades et sents enfora i si tens els teus aquí et sents acompanyada. Però m’hi sent molt bé. Al cap i a la fi, cada dia tenc coses i desconnect molt. No negaré, però, que hi ha dies que Barcelona està ple de cotxes, hi ha molt de renou… i me n’aniria a ca meva a es Port a estar tranquil·la amb la família. Es Port sempre serà es Port per a mi.
Quin és el vostre dia a dia?
No tenc una rutina, cada dia és diferent. Un dia tenc estudi, l’altre sessió de fotos, l’altre un concert, un assaig, una reunió… Però intent organitzar-me per aprofitar bé el dia. Intent trobar els buits també per relacionar-me amb els meus amics i col·locar-ho tot per tenir moments de fer molta feina i moments d’estar tranquil·la a casa.
Ser una artista reconeguda també té els seus inconvenients. Com els gestionau?
Al principi no n’ets conscient, però t’adones que són coses que has d’aprendre a gestionar. He tengut episodis d’ansietat per posar-me molta pressió. Quan ets conegut, vulguis o no, sempre se sent una pressió per fer les coses bé, de qualitat, que a la gent li agradin… He tengut moments de frustrar-me, d’angoixar-me per sentir que no atur, de tristesa per perdre’m moments amb la meva gent… però són coses que formen part d’aquest món. Jo sempre pens que estic fent el que m’agrada i que tenc molta sort de poder viure de la música. Potser tendria més temps si fes una jornada de vuit hores cada dia, però és que no vull, jo vull fer això.
Com ho feis per sortir amb tanta seguretat a l’escenari?
És una cosa que molta gent em demana i no sé contestar. No em solc posar nerviosa sempre que no sigui una presentació o una cançó que faig per primer pic, però perquè som molt exigent i perfeccionista. La resta de vegades m’ho intent agafar com si fos un assaig.
Han tengut cada vegada més bona rebuda els vostres àlbums?
Sí, sí. Del primer al segon es nota la diferència, més que res perquè un primer disc és l’única carta de presentació que tens. Pel segon ja havia fet cançons com “Club” o “La dama de Mallorca”, més col·laboracions… i va tenir molt bona rebuda.
Què fa especial la vostra cançó “La dama de Mallorca”?
No pensava que tengués tan bona rebuda una cançó tradicional. És ver que està versionada a una part més electrònica i això la fa diferent, però no m’imaginava que a la gent li cridàs l’atenció, va ser una bona sorpresa per a tots. Ara veurem què tal el tercer disc… Em fa moltes ganes! Crec que hi ha molta gent que l’espera, o almenys això em fan saber.
Aquí volíem arribar! Què ens podeu avançar del nou àlbum?
El que puc dir és que d’aquí a molt poc sortiran les primeres coses. Estic molt contenta del resultat i crec que marcarà també un abans i un després. És una feina que duc un any i mig preparant i pens que em representa molt. És un disc bastant diferent dels que he fet fins ara, on he fusionat molts estils que m’agraden, i és probablement el disc més “Maria” que hi haurà ara. També diria que és un disc més adult, més madur… Tenc ganes que surti!
És aquesta fusió d’estils un tret que us defineix?
Crec que sí. Sempre he escoltat tota classe de música i sempre m’ha agradat cantar de tot: balades, música folklòrica, música urbana, pop, indie… M’agraden molts d’estils i crec que allò especial de la música és fusionar-los.
Voldríeu viure sempre dins aquest somni?
M’encantaria viure sempre de fer cançons, no em veig fent una altra cosa. Un projecte també va canviant. Crec que ara el meu projecte és més d’això: de fusió, de ball, més urbà… però potser d’aquí a vint-i-cinc anys serà completament diferent, de tornar als inicis, fer música més folklòrica… No ho sé, també depèn del moment. La música evoluciona molt amb els anys, igual que les carreres. Però sí, no m’imagín fent una altra cosa.
Amb quin artista felanitxer compartiríeu projecte?
Amb na Mar Grimalt. Ho vàrem fer fa molts d’anys, però m’agradaria fer una cosa centrada més en les nostres carreres, ja que l’admir moltíssim. I a nivell artístic, amb en Miquel Barceló. L’admir molt, m’encanta tot el que fa i m’encantaria poder fer alguna cosa amb ell: que em fes la portada d’un disc, d’un single… És un artista que m’agrada molt.
