No em demaneu què fou primer, la gallina o galliner. No ho sé: la política, la societat, la cultura, el poder, la comunicació, els entreteniments… tot n’està afectat. El mal és antic i està tan encarnat dins el món actual que podem parlar sense embuts, ni ocasió de mentir, de l’imperi dels mediocres.
Si cercam el mot “mediocre” als diccionaris, trobarem definicions com “de qualitat mitjana” “mancat de valor i de mèrit” i similars. De qualsevol manera ja sabem que la major part de diccionaris ens ofereixen definicions que avui resulten ambigües o desfasades. Fa anys que els diccionaris no es revisen —revisar un diccionari suposa una feina gran, costosa i, sobretot, poc rendible, per al món editorial d’avui en dia— i els que es publiquen no són res més que refregits d’edicions anteriors.
El cas és que els mediocres sempre hem estat majoria, però d’un temps ençà, sobretot en els darrers cent anys, veim com la gent mancada de valor i de mèrit se n’està empoderant (vet aquí un mot molt actual que no figura en la major part dels diccionaris), i arriba a ocupar i controlar tots els espais de les nostres vides. I un mediocre, per si mateix, és innocu, però es converteix en nefast quan assoleix una mica de poder.
Els mediocres, pel fet de no tenir altre objectiu que anar passant els dies, i progressar, amb el màxim de confort i el mínim esforç possible, cada cop que escalen un graó, assumeixen com a missió prioritària afermar-se en aquell lloc i continuar escalant tot d’una que hi ha ocasió per fer-ho. Així, posen gran esment a vigilar els que es troben en els graons més baixos per tal de tenir-los controlats i evitar qualsevol iniciativa que destaqui o pugui posar en perill la seva situació; ja ho diuen els japonesos “si una tatxa sobresurt, ha de ser martellada sense cap escrúpol”. En aquesta situació, i en unes estructures piramidals, que són les que més abunden, és clar que les possibilitats de créixer i pujar es redueixen a esperar l’ocasió oportuna en què, per jubilació, defunció, promoció interna o pífia que provoca la dimissió, quedi lliure un graó superior. Aleshores el cicle es reinicia, i els mediocres del nivell inferior s’afanyen en la lluita per ocupar el lloc que ha quedat vacant i la mediocritat es va estenent i fent forta. Mentrestant aquells que tenen o han tingut alguna idea original queden sepultats sota la llosa burocràtica i van perdent cada dia les esperances i la motivació per fer la feina ben feta.
“El cas és que els mediocres sempre hem estat majoria però es converteix en nefast quan assoleix una mica de poder”
Això que he explicat es pot aplicar a qualsevol estructura, sigui de producció, de serveis o d’administració, des de la banca a les institucions públiques, des de grans corporacions als mitjans de comunicació, des de la universitat a l’Església catòlica… però on el fenomen de l’ascens dels mediocres es fa més palès és en el si dels partits polítics, on la lluita per escalar posicions i ocupar espais de poder és més aferrissada i es converteix en el principal – i molts de cops únic– objectiu. Crec que, pel que fa a aquest darrer punt, no cal posar exemples; a cada partit i a cada poble en podeu trobar a balquena.
Un cop assolit el poder, els mediocres tenen un segon objectiu: aconseguir que la societat entengui la mediocritat com a una situació normal i, sobretot, desitjable. Aquí és determinant el control de la cultura i, de manera especial, de l’oci i l’entreteniment. La substitució dels llibres pels videojocs entre els joves, les musiquetes alienants de les cançons de més èxit, aquesta competició per obtenir likes al TikTok o a qualsevol altra plataforma difusora de l’anorèxia intel·lectual, o l’afany per tenir més seguidors a força de fer una bajanada més gran que els altres, és un reflex del triomf dels mediocres. Pensau que estic exagerant? Mirau qui són els referents dels joves i no tan joves d’avui en dia.
I a l’altre cantó hi hem d’ubicar aquella gent que fa feina de manera seriosa i constant, que només en ocasions esporàdiques té l’oportunitat de mostrar les seves produccions. I aquí vull destacar l’esforç de la gent que organitza i participa en els concerts A Jazz De Mar, un exemple de música de qualitat en el marc estimat per als felanitxers del Mollet d’en Perelló on podem, almenys per uns dies a l’any, gaudir d’una música que de cap manera es pot considerar mediocre. Enhorabona a tots, una cordial abraçada i moltes gràcies.
