Lazzaro Felice és una continuació de la ja comentada en columnes anteriors dicotomia entre Manelics i Sebastians. És un relat sobre contradiccions: la ciutat i el camp, Manelics i Sebastians, el passat i el present, bondat i maldat, riquesa i pobresa, naturalesa i construcció…. Investiga sobre el feudalisme, les relacions de poder i la seva evolució, però a través d’una mirada pura.
L’heroi ingenu contra la crueltat en aquesta pel·lícula pren la particularitat de la seva perspectiva estructural. Pel·lícules que orbiten dins el mateix to de relació opressiva entre amo-serf dins un paisatge bucòlic són moltes: Alcarràs, Den enfaldige mordaren,… Lazzaro Felice, en canvi, tot i que pot arribar a semblar maniquea en alguns moments manté un esperit crític contra la societat capitalista i la relaciona amb molta naturalitat amb el feudalisme. Mantenint sempre la tradició italiana que fon el naturalisme bucòlic amb el drama social, té un poc de Call me by your name, però com un Pasolini modern.
La pel·lícula està gravada en 16 mm, cosa que de per si ja és significativa, i manté una estètica orgànicament senzilla, en què mostra una natura neta, conjugant allò anecdòtic amb allò atemporal i al·legòric amb molta destresa. En el cas de la ciutat, tot allò bucòlic és traduït per un costumisme lumpen que no s’acaba de decidir entre la tendresa i la crueltat.
Reprenent el tema de les contradiccions, Rohrwacher investiga d’una manera amable sobre la crueltat humana, sobre la violència estructural dins el sistema capitalista i la pobresa. Lazzaro, un personatge genuïnament santificat, amb un aura de realisme màgic indestructible és la santificació de la resiliència. I mostra com la piràmide estamental realment s’ha traduït en fronteres dins la ciutat.
Sense necessitat de fer bots temporals bruscs posa una devora l’altra la societat pre i post-revolució industrial i les fa dialogar. Els èxodes es reemplacen, els vells cacics segueixen tenint cabuda en la nova societat, el llops segueixen existint famèlics. És un relat sobre el desampar: de l’església i la religió, de les falses promeses i de la caritat entre iguals. Horitzons que s’esfondren dins un determinisme inevitable.
Una de les contradiccions que més m’agraden de la pel·lícula és com aconsegueix fusionar l’essència del neorealisme italià més pur amb el realisme màgic. En una mateixa escena hi pot haver pagesos que fan bufar el vent, literalment, però tot el pla és neorealista. I aquesta màgia, que va de la mà d’una fotografia brillant, sempre juga a favor de l’espectador, a favor de Lazzaro i els seus. La contradicció d’imatge i guió: la fotografia orbita al voltant de la puresa del protagonista, que ho enlluerna tot, és una fotografia delicada, que fa com a pont entre la innocència i la crueltat. El guió, per contra, és subtil però ens esquinça, no és tan benevolent com ho és la fotografia i el paisatge.
Per tant, en un relat en què el protagonista no xerra, en una història de xiuxiuejos s’aconsegueixen marcar tots uns eixos visuals i discursius molt clars i delicats. Per tant, si Den enfaldige mördaren us va agradar, aquesta n’és la versió italiana i superada.
