M’agrada pensar que dins el cinema de la modernitat el tractament dels colors és fauvista. Els colors ja no s’ajusten necessàriament a la realitat, sinó que investiguen noves narratives particulars, narratives expressionistes. Godard se’n podria considerar el pioner, basta recordar Pierrot le fou. Un altre exemple molt reivindicat en aquest aspecte és la pel·lícula de Kubrick Eyes Wide Shut, en què blaus i vermells fan un torcebraç per conquerir els enquadraments en consonància amb l’evolució de la parella. I, arribant al pinyol, un altre director exemplar dins el tractament de la llum i els colors en el cine és Kieslowski.
La pel·lícula que venc a recomanar és La doble vida de Verónica, en què trobam una culminació de la dualitat cromàtica. En una narració de dues persones distants, però que tenen sempre ecos de l’altra a les seves vides, el joc de colors construeix una partitura silent. Un verd llima i un vermell intens coexisteixen, s’envaeixen, s’amaguen l’un de l’altre.
Quan la vaig veure per primera vegada, vaig fer una foto d’un fotograma que després he usat com a reclam publicitari entre els meus amics: una habitació tenyida d’un verd grogós ja característic, amb un mirall a un racó tot encès de color cirera. Tots aquests elements serveixen per reforçar la idea d’estranyesa de la realitat. Si ens remetem a l’argument principal, té aquest mateix esperit d’estranyesa: dues Veròniques, una de francesa i una altra de polonesa, totes dues són la mateixa, però sense ser-ho. La narrativa és senzilla i avança com ho fa qualsevol altra pel·lícula, encetant diferents blocs narratius que comparteixen aquest mateix esperit: titelles, plans detalls una mica confosos i sobretot miralls.
Els miralls dins el cine són infinits, des de Bergman a Wong Kar-Wai, passant per la mítica escena de La dama de Shangai. En el cas dels miralls de Kieslowski, especialment als d’aquesta pel·lícula, no em referesc sols als miralls físics i reals que hi apareixen, sinó que també hi incloc escenes concretes d’emmirallament, la idea de rebot i de dualitat. Per tant, l’element que fa interessants els miralls del cineasta polonès és que no els introdueix com un element estètic o un dubte metafísic, sinó que ho fa per jugar amb la realitat. Fa estètica a partir de l’estranyesa.
Tota aquesta estranyesa és poètica, és estètica, té un component líricament oníric que fa que la pel·lícula sigui hipnòtica. El que ens hipnotitza són els components pràcticament pictòrics, el tractament tan eteri dels elements que podrien semblar metafísics. És un qüestionament del Demiürg i de l’individu. Ens podria remetre d’alguna manera a la Trilogia de Nova York de Paul Auster per la forma com s’aproxima i juga amb la idea d’identitat tan estranya, tan dual i sobretot atzarosa, almenys en aparença.
En conclusió, La doble vida de Verónica és un somni, una processó d’imatges suggerents lligades per una narrativa que investiga d’una manera lleugera sobre l’individu i la identitat, com una mena de teràpia junguiana.
