Na Magdalena seu al balancí, es gronxa suaument amb la mirada absent, de cop i volta, els seus ulls es fixen en el gaiato que està penjat just darrere la porta, i en la manta que segueix al penjador i que tantes vegades li recorden aquella nit.
El balancí és el seu lloc de recolliment per apaivagar aquella cremor que té per dins, però dels ulls ja no brollen llàgrimes, fa temps que s’han assecat de tant de vessar. Adesiara, li venen a la ment imatges de la seva vida, una vida dura… Quan va néixer, va perdre la seva mare i la van recollir les seves tietes, que li cercaren una dida. Les estimava amb deliri i va viure amb elles fins que es casà. El seu home era pagès i pastor i això sempre condicionava la vida de les dones. A partir d’aquest moment es va dedicar a la casa amb tot de feines que això implica, a la criança dels seus dos fills, a col·laborar amb el seu home en les feines del camp i a tenir cura dels animals.
Encara li pareix sentir que el seu home la crida i s’imagina que camina lentament cap a la cambra per comprovar si la necessita, estava tan acostumada a veure’l molts dies al llit sense poder-se moure ni gairebé parlar… Durant vint-i-cinc anys amb el seu home no van poder mantenir una conversa tal com feien abans, ell ja no podia fer les tasques de sempre, i no podia ensenyar-les als fills, s’havia convertit en un ésser depenent totalment d’ella.
Quan sent els picarols de les ovelles que segueixen pasturant prop de la casa, els records li colpegen el pensament i l’ensopeixen d’allò més, el seu home no les pot dur més a altres tanques a la recerca de noves pastures d’ençà que, una nit, una agressió injusta i brutal d’un veí li paralitzàs la vida. Recorda com el seu fill major va agafar les regnes del treball del camp. Els veïnats el van ajudar i li van ensenyar com es feien les feines. Per a ell era molt dur, només tenia dotze anys, i quan llaurava amb l’arada i el cavall i arribava al final del solc, havia de girar, però les seves forces eren insuficients, l’arada pesava massa, no obstant això, s’esforçava i ho arribava a aconseguir i seguia… El seu germà era més petit, només podia ajudar en les tasques més senzilles, donar menjar a les gallines, entrar llenya…
El seu cap segueix fent voltes a la seva vida, ara recorda la fil·loxera, va ser un altre entrebanc fort per a ella, havia deixat doblers a una sèrie de persones per sembrar vinya i ho va perdre tot!
I quan va arribar la Guerra Civil…Quin malson! El seu fill gran hi va participar fins que el pare va fer seixanta anys, estava als canons a la batalla de l’Ebre… no en volia ni parlar! I per si això no bastava va haver d’entregar tot l’or que havia rebut de les seves tietes! Quan ho pensa una gran pena envaeix el seu cor, s’imagina les seves tres netes amb arracades, cordonets, medalles… no se l’haurien pogut posar tot alhora… i ara quasi no els en pot comprar! Però immediatament es conhorta perquè els pot donar la seva estimació!
Ara acaba d’entrar el seu fill petit, que encara viu amb ella, el renou de la cortina la treu de l’ensopiment. Ja és gran, però amb ell ha tingut un patiment continu. Quan va tenir vint-i-un anys li va sobrevenir una malaltia mental, un altre cop dur… Pensa en tants de moments difícils, conductes incontrolables, ingressos a l’hospital psiquiàtric, despeses econòmiques… ferides al cor que mai s’esborren…
Ella, que és una persona serena, conformada, de constitució física senzilla, però forta com un roure, ha sobreviscut a tot i encara està bastant bé, les cames li permeten fer les feines necessàries, no ha hagut de fer gimnàstica ni anar a caminar perquè tota la seva vida ha anat dos o tres cops a la setmana, ben dematí, a comprar al poble, uns cinc quilòmetres d’anada i altres tants de tornada, i quan tornava duia la senalla plena amb la compra de la botiga.
Na Maria ara viu amb una de les seves filles, té els cabells blancs i du una trunyella llarga amb la qual es fa un monyet a darrere. Vesteix falda llarga fins als peus, du un gipó i un mocador damunt les espatlles. Amb això es pareixen molt les dues, sempre vesteixen així i normalment amb colors obscurs, però na Maria és de complexió física una mica més gruixada. També tenen en comú la pagesia, amb la repercussió que això suposa per a les dones, sempre treballant de valent, però a l’ombra dels seus homes…
Na Maria està asseguda davant el portal de la casa, amb l’esguard posat a la cisterna que té al davant, al seu rostre es dibuixa un somriure dolç. És feliç perquè diu que ha tornada al seu agre ja que va néixer a una casa molt propera a la de la seva filla. Pensa en els seus fills quan encara eren petits, en té nou, i mai no va voler que jaguessin al sostre, com la majoria de fills de les famílies humils i pobres com la seva. Les tres filles dormien a una habitació i els sis fills a una sala gran a la qual deien el sòtil, ella havia fet compartiments amb cortines perquè no paregués un quarter.
El pensament segueix volant cap al seu home, que fa uns anys que és mort… s’eixuga les gotes salabroses que davallen per les galtes i continua abstreta dins el seu món de records. Reviu quan els seus fills van anar a la guerra… s’emociona! N’hi va tenir tres alhora, per sort tots van tornar… i torna a sentir aquella estretor de cor que sentia llavors, aquell no viure sabent que la seva vida penjava d’un fil i a casa vivia amb la por dins seu de forma continuada, les vivències d’una guerra civil per qüestions ideològiques són terribles, s’ha d’anar amb peus de plom perquè els veïnats potser no pensen igual… misèria, fam, por… als pagesos els feien entregar el blat, ella no tenia or, però sí blat i moltes boques per a alimentar… És molt calculadora i decidida i sí, entregava blat, però se les enginyava, corrent gran perill, per a poder-ne tenir per donar pa a la seva família…
El record va ara cap al seu fill gran… va morir jove! Els ulls se li omplen de llàgrimes altre cop, pensa que a pesar de perdre’l li va quedar la seva família i ella va ser un puntal important per a la seva nora i els nets…
Se li acosten les seves tres netes i torna a la realitat… el seu cor s’omple d’alegria, se les acosta, agafa la més petita damunt la seva falda, els conta vivències, contes, rondalles, els canta cançons, els ensenya oracions… són moments preciosos per a ella!
I quan torna a quedar sola… li venen a la memòria tots aquells infantons que ha vist néixer i les mares a qui ha ajudat en el part, perquè ella de forma voluntària i totalment desinteressada va ajudar moltes famílies que esperaven un infantó i que per la seva condició no podien pagar una comare, llavors ella era allà i a més d’ajudar a donar a llum, si calia feia el que trobava que necessitaven, rentava la roba, els feia un brou… i si trobava que la cosa no aniria bé, enviava a demanar el metge! Feia el que ara li dirien voluntariat.
I torna una mica al present amb satisfacció quan pensa com gaudeix d’anar a caminar amb el gaiato fins a l’hort, allà cull pebres, tomàtigues, carabassons… i els du dins un paneret, o dins el davantal, perquè ella sempre du davantal. Tenir una família que l’ha acollida, poder fer caminades sense ajuda, tenir infantons a prop… què més li pot demanar a la vida?
Elles eren dones fortes, valentes, invisibles.
Elles eren les meves padrines.
