Es fa de nit i arriba el silenci. La ciutat dorm. A la foganya, les brases agonitzen. Una flamarada, quasi imperceptible, sorgeix d’entre els tions encara calents. El record de la Mallorca de la meva infància. De les brases aprofitades i alimentades per posar al braser, al forat dels peus de la camilla. Uns grans faldons amb floretes diminutes i un tapet de randa fet per la padrina tapaven aquella petita taula rodona on ens arremolinàvem a escalfar els nostres peus ben calentons, l’esquena freda, i la monotonia de passar el rosari. El so repetitiu de la lletania, recitant tots els misteris: el misteri de Dolor, de Goig, de Glòria… Misteris de la nostra existència.
Però el foc també és record d’alegria, durant les fredes nits de l’hivern. Els foguerons de Sant Antoni: aquell sant barbut que pacientment resisteix els dimonis cucarells que se li afuen, enmig de la disbauxa que s’engata i intenta espargir ben lluny tots els mals auguris. Reminiscències llunyanes dels antics xamans i bruixots que ballen al voltant del foc, que encara he vist actualment al Senegal, en pro de la fecunditat de la tribu i a fi d’assegurar la seva supervivència. El foc que representa la victòria de la llum sobre les tenebres, el “renaixement” del sol, l’element masculí que fertilitza la terra. Un foc, fill del sol que, arribant a la terra a través d’un llamp, crema, destrueix, però també dona la vida i la llum. Zeus sabia bé que traient el foc a la humanitat, els enviava totes les misèries. I gràcies a Prometeu, a la seva desobediència i càstig conseqüent, vàrem poder tornar a tenir el foc, tan necessari.
Som al mes de gener, “la setmana dels barbuts”, la setmana més freda de l’any, i necessitem el foc per escalfar-nos. Els humans sempre ens hem caracteritzat per la necessitat d’anomenar i classificar el que no comprenem del misteri del bé i del mal, i així el catolicisme, durant l’edat mitjana, va dedicar molt temps a l’estudi dels àngels i dels dimonis: un misteri que ningú encara no ha esbrinat, ni els més savis. Pensant i pensant, no sabem si per il·luminació divina, varen classificar els dimonis segons els pecats i varen dedicar un dimoni, amb el seu nom respectiu, per a cada mes de l’any. Per sort, la tradició del segle XVI creia que cada mes, un dimoni prenia més força que els anteriors. Com que som al mes de gener, ens toca un dimoni feble, apagat: el dimoni Belial, el nom del qual significa en hebreu “sense vàlua”. Viu al nord de l’infern, sol governar els afers més elementals i llença hordes destructores sobre la Terra. Segons les versions, és el pare de Llucifer i és el seu subordinat. Com que Llucifer, el seu fill, l’àngel caigut, és la llum de l’alba, quan Déu va separar la llum de les tenebres, no és estrany que Llucifer acompanyés els nostres avis a escampar les cendres del fogueró de la nit de Sant Antoni. Amb un fred viu, els pagesos es devien llevar quan el miracle del misteri de la terra és més bell. El moment més sublim de l’aurora, quan el dia reneix. Es devien acotar suaument i amb un gest sublim, devien espargir les cendres sobre els esplets. Imatge immortal com la de l’Angelus de Jean François Millet, que Dalí va veure a la seva escola de primària i que des de la infància el va impactar. “Dues siluetes immòbils em perseguien durant molts anys. Una parella de pagesos en mig d’un camp, resant, inclinats sobre un cistell de patates”, que Dalí va reconvertir en un quadre, Una reminiscència arqueològica de l’Àngelus de Millet.
A l’hora de l’Àngelus, a l’hora de l’alba, els nostres avis devien resar per a la seva collita.
No en va, Joan Amades ens diu que els nostres avantpassats estaven convençuts que agafar les cendres dels foguerons de Sant Antoni i escampar-les pels sementers afavoria les collites.
