Aquesta setmana es compleix la primera dècada de vida de l’Associació Cultural Setmanari Felanitx, l’ens creat sota l’aixopluc de l’Obra Cultural Balear per fer-se càrrec de l’edició del setmanari Felanitx després de la jubilació de Bartomeu Pou Jaume, el qual en va ser el propietari i director durant més de cinquanta anys. Una dècada en què setmana rere setmana hem seguit vetlant per la memòria del poble explicant-ne el present, garantint el futur de l’únic mitjà purament felanitxer, alhora que retem un homenatge setmanal al seu llegat.
La història del setmanari Felanitx és prou coneguda pels Felanitxers, i també més enllà de les nostres contrades. Creat al 1935, després de servir a la Confederación Española de Derechas Autónomas com a òrgan de propaganda al municipi i passar breument a la Falange durant la guerra, va tornar a mans dels propietaris, la família Pou, propietària també de la impremta Ramon Llull, on s’imprimia. Durant la postguerra, superada una interrupció de dos anys en la publicació degut a l’escassetat de paper, el setmanari va sobreviure miraculosament, sotmès a les extremes condicions econòmiques de l’autarquia.
Arran de la mort del seu pare el 1958, els germans Joan i Bartomeu Pou agafaren la batuta de la publicació, i a partir del 1960 va ser en Tomeu qui va assumir-ne personalment la direcció. «Es produí de sobte un rellevament generacional molt important, un bot de trenta anys respecte de l’edat de qui dirigia el setmanari», recorda en Tomeu, ara vocal de la junta de l’Associació Cultural Setmanari Felanitx i fidel col·laborador, si escau, ja sigui a l’hora de corregir o qualsevol altre menester, però «sense prerrogatives de cap tipus», en les seves paraules. El rellevament generacional fou «per descomptat, sense la mediació de cap testament ideològic», afegeix. En Tomeu pogué aleshores «donar la direcció volguda» al setmanari, conduint-lo a una nova posició dins la societat Felanitxera.
A partir dels anys 60 i 70 l’augment del contingut en llengua pròpia a les seves planes fou molt considerable, fet que es percebia i efectivament suposava un clar posicionament polític. «La presència del català, tot i els entrebancs de la censura, era l’expressió d’un gran desig de normalització», explica en Tomeu. Com a altres publicacions de l’època, la poesia, més tolerada pels censors, fou el principal refugi de la llengua catalana dins les pàgines del setmanari, però no fou l’únic: el 1967 començà a publicar-se la secció «Al Vent», a càrrec de Miquel Riera, avui, 54 anys després, encara col·laborador i aleshores un jove provinent de Radio Felanitx que compartia inquietuds culturals amb en Tomeu. La secció tengué continuïtat amb «La Rodella» anys més tard i amb altres continguts en català, cada vegada més nombrosos a les galerades.
“A partir dels anys 60 i 70 l’augment del contingut en llengua pròpia a les seves planes fou molt considerable, fet que suposava un clar posicionament polític”
La presència de la llengua pròpia i de continguts susceptibles d’encendre les alarmes dels censors seguiren creixent setmana rere setmana i any rere any, en un exercici constant de funambulisme. «Gràcies a la ignorància dels funcionaris que la servien, es podien anar colant petits avanços», declara en Tomeu al respecte. «Però la censura amenaçava com espasa de Dàmocles qualsevol possible vel·leïtat que et permetessis», aclareix. Amb una línia editorial arriscada i en clara defensa de la llengua i la cultura nostrades durant la dictadura, «el setmanari es guanyà el suport de la intel·lectualitat de Mallorca», recorda Bàrbara Sagrera, actual presidenta de la junta.
Impulsat pel context històric i el paper jugat durant el franquisme, el setmanari consolidà durant la transició el seu lloc prevalent a la societat felanitxera. Gran part de la població, delerosa per la normalització, s’identificà profundament amb el Felanitx , que a més d’encarnar la guàrdia i custòdia de la llengua era l’únic mitjà purament local al municipi. «La gent que volia donar suport a la llengua i la cultura donava suport al setmanari», diu na Bàrbara. «Hi havia aquest sentit d’implicació, i de fet aquest és un gruix important dels subscriptors que encara tenim».
“la població s’identificà profundament amb el Felanitx que a més d’encarnar la guàrdia i custòdia de la llengua era l’únic mitjà purament local al municipi”
Aquesta implicació de la ciutadania s’ha anat materialitzant en les nombroses col·laboracions que han omplit de sentit les pàgines del setmanari, i sense les quals aquest mitjà ja no existiria. Des de tots els àmbits, també des de la pròpia junta, centenars de persones hi han participat, i a totes elles se’ls vol fer arribar un sincer i profund agraïment, i el desig que el vincle continuï tan productiu i estimulant com sempre.
Entre pàgines d’informació esportiva, política, cultural o històrica i nombroses col·laboracions de tota índole, a partir dels anys 80 íntegrament en català, els anys anaren passant fins que arribà el moment en què en Tomeu va haver de jubilar-se. Era el 2010, i dels 75 anys d’història del setmanari en Tomeu n’havia dirigit dos terços. «En aquell moment, la ciutadania en general, la gent que ens agradava el setmanari, passàvem un poc de pena» recorda na Bàrbara. «De qui seria el setmanari? Quin tarannà adoptaria? Ens preocupava».
En Tomeu Pou va trobar la manera de tranquil·litzar els lectors i sortir-se’n prou bé, d’aquesta cruïlla, cedint gratuïtament el setmanari a la delegació de l’Obra Cultural Balear a Felanitx; així es garantí la continuïtat de la publicació i també de la línia editorial. «En Tomeu va ser molt assenyat», opina na Bàrbara. «Va pensar en les conseqüències que podia tenir cercar una persona i va trobar una bona solució».
L’equip que pilotà la nova etapa
No era un traspàs senzill, i un aspecte crucial per a l’èxit consistia a triar la gent adequada per pilotar-lo. Es va formar un equip de tres persones: n’Andreu Ramon, que duia tota la seva vida professional fent feina al setmanari com a maquetador i administratiu i es va erigir en el pont entre una i altra època; n’Antoni Vicens Massot, director durant més de 25 anys del Centre Cultural, mestre d’escola impulsor de la Cooperativa Es Lledoner, primer president del consell directiu de la publicació i conductor de tot el procés, i en Gori Vicens, un periodista vocacional amb un ampli recorregut a la Televisió Felanitxera i altres mitjans autonòmics, enamorat com pocs altres del poble i actual redactor en cap.
«L’aportació de n’Andreu Ramon ha estat cabdal per al setmanari», recorda amb afecte en Tomeu Pou. «Ha estat un col·laborador fidel i un operari molt eficient que s’ha adaptat amb una facilitat sorprenent als canvis tècnics que ha suposat l’edició del setmanari al llarg del temps. La seva presència en el traspàs a l’OCB va ser decisiva en tant que possibilità sense cap mena d’interrupció la continuïtat en la confecció del setmanari», aprofundeix. «Assumí la gestió administrativa fins que la malaltia l’apartà bruscament de les seves funcions.
N’Andreu mereixerà sempre l’agraïment per part del setmanari Felanitx ». Les seves tasques foren assumides ara fa sis anys per na Maria Lluïsa Alcayde, que ara gestiona des del seu escriptori de la redacció la major part del dia a dia de la publicació.
Si n’Andreu Ramon fou el garant de la normalitat i de certa continuïtat durant el traspàs, n’Antoni Vicens Massot va ser l’encarregat d’introduir els canvis que, malgrat l’excel·lent salut del setmanari, es feien necessaris. N’Antoni era ja aleshores una de les personalitats més respectades i prominents del poble. «En Toni és una persona emprenedora, entusiasta i d’unes innegables facultats de dirigent», descriu en Tomeu. «Té un pes molt important a Felanitx. És molt sensible amb la cultura i li importa moltíssim el poble», afegeix na Bàrbara. La seva feina al setmanari no va fer més que incrementar el seu prestigi. En aquest delicat equilibri entre la nova i la vella etapa, n’Antoni es va moure amb mestratge.
L’exitosa mudança al nou local, molt a prop de la impremta Ramon Llull, on sempre havia estat la redacció, fou només el començament. Convençut que el setmanari s’havia de seguir imprimint al municipi, en Toni va negociar amb Gràfiques Llopis l’acord que encara segueix en vigor i que ha aconseguit fer romandre al poble tot el procés d’edició. «Era una prioritat per a jo que el setmanari se seguís imprimint a Felanitx», ens conta durant l’entrevista efectuada la setmana passada a ca seva. «Una altra prioritat va ser que el lector notàs el mínim possible tots els canvis, que l’estètica i el format del setmanari fossin els de sempre», afegeix. Durant el seu mandat es va incrementar el nombre de pàgines, de les vuit tradicionals fins a un mínim de dotze; s’hi varen incorporar col·laboradors d’enorme importància els darrers anys, i va ser en Toni qui impulsà els ja imprescindibles especials de Nadal, Pasqua i Sant Agustí, i qui va diversificar ideològicament els continguts, «amb la defensa de la llengua i la cultura com a denominador comú i innegociable», matisa.
Al número 4000, el 2017, de la mà de la dissenyadora felanitxera Maggie Adrover, en Toni va presentar el redisseny que junts havien impulsat i coordinat inspirant-se en la tradició gràfica del mateix setmanari al llarg de la seva història, una renovació que donà un aire més fresc i modern a la publicació, tot respectant-ne els trets identitaris. Poc després, la malaltia colpejà una altra vegada la redacció i apartà en Toni de les seves funcions, com havia passat uns anys abans amb n’Andreu Ramon, i també un altre personatge cabdal al setmanari: «Dedic un record agraït a qui fou vicepresident de la junta, en Sebastià Manresa Tejedor», escriu sobre ell en Tomeu Pou. «Entusiasta col·laborador, especialment en el gènere de l’entrevista, i persona profundament compromesa amb la continuïtat del setmanari». També a ell la malaltia el va separar dràsticament de la feina.
La baixa de n’Antoni Massot hauria estat encara més dramàtica si el tercer membre d’aquest equip no tengués la capacitat de feina i l’abnegat compromís d’en Gori Vicens, actual redactor en cap. «En Gori va haver d’assumir molta, moltíssima feina quan en Toni Massot es va posar malalt», explica na Bàrbara. «En Gori és aquell home que sempre hi és», resumeix. Ella el considera «l’home clau» durant aquests deu anys. «És una formiga; fa molta, molta feina; és molt responsable i ho controla tot, però sense imposar mai el seu criteri», afegeix. Aquesta diplomàcia la subratlla també en Toni Massot: «La informació més delicada era la dels partits polítics, però en Gori l’ha torejada sempre molt bé. Jo era com el director i ell el redactor en cap; no li vaig haver de tocar mai una coma. Mai vàrem tenir cap conflicte», assegura.
“Un setmanari tot sol és només un setmanari, però tots junts són la història de Felanitx. Aquest paper del setmanari com a recull de la vida municipal és fonamental”
La devoció d’en Gori per Felanitx és proverbial, i d’aquesta devoció neix la profunda estima que té al setmanari. «Als 16 anys hi vaig col·laborar per primer pic», recorda en una breu entrevista duita a terme a la redacció. «I als 18 vaig començar a enquadernar tots els setmanaris», confessa amb un somriure. «Un setmanari tot sol és només un setmanari, però tots junts són la història de Felanitx. És molt important que tot el que hagi passat al municipi quedi reflectit a les seves pàgines. Per jo aquest paper del setmanari com a recull de la vida municipal és fonamental. Si d’aquí cent anys, Déu no ho vulgui, hi ha una altra pandèmia, les generacions posteriors podran consultar al setmanari com ho va viure el poble».
Qüestionat sobre els canvis experimentats pel Felanitx durant aquesta dècada, en Gori destaca «el caire més purament periodístic» que ha anat adoptant. «Hem donat més prioritat a la informació», declara, i assenyala també una certa «professionalització» motivada per avanços tècnics, com ara la digitalització.
El futur i els nous lectors
Na Maria Faustina Barceló es va subscriure al setmanari ara fa 35 anys, durant l’època de les reivindicacions per la llengua als anys 80, «per estar informada del que passava a Felanitx», declara per correu electrònic. «El setmanari ha estat sempre el referent informatiu i cultural del nostre poble», agrega. Si hagués de millorar qualque cosa, voldria «més aportacions sobre literatura i en especial poesia», i assegura que el que no li agrada «és la polèmica política reiterativa». Dels canvis durant els darrers deu anys destaca «l’augment del nombre de pàgines i la qualitat de l’edició, però també l’increment de col·laboradors i articles. Ha tengut un cert interès el fet que en moments puntuals ens ofereix una portada amb un disseny especial», apunta, donant importància a un factor que tal vegada abans es passava per alt. A l’hora de parlar de l’arribada del Felanitx al món digital també en destaca el disseny, que fa «molt fàcil navegar-hi». Considera que l’edició digital és «molt interessant i necessària en el moment actual», una opinió que comparteixen tots els entrevistats per aquest reportatge i que suposa un element il·lusionant a l’hora de valorar el futur del setmanari.
“La intenció d’aquesta junta és trobar aquest lloc entre allò que ha estat el setmanari sempre i el que els nous lectors necessiten”
La impulsora d’aquesta passa és na Bàrbara Sagrera, actual presidenta de la junta, que de la mà de Maria Cordero, actual dissenyadora i maquetadora de l’edició en paper, va envestir la creació de l’edició digital per tornar a «sintonitzar» amb la població, cercant la connexió amb la ciutadania que precisament el setmanari va aconseguir durant els promissoris anys 70 i 80. «Com a mitjà estàs obligat a enganxar amb el teu temps», repeteix l’actual líder de la junta, molt centrada a «trobar aquests nous lectors, que segur que hi són». El símbol i artífex dels anys daurats en què s’inspira na Bàrbara, en Tomeu Pou, augura «un futur esplèndid» al setmanari. «La nova directiva s’ha marcat objectius força afalagadors. De moment ha introduït el setmanari en l’àmbit del món digital en resposta a la demanda de la societat actual», raona. «La intenció d’aquesta junta és trobar aquest lloc entre allò que ha estat el setmanari sempre i el que els nous lectors necessiten. La iniciativa que simbolitza aquesta voluntat és precisament la creació de l’edició digital» explica na Bàrbara per descriure els «objectius força afalagadors» que refereix en Tomeu.
Si el traspàs a l’OCB va suposar una fita important a la història del setmanari, l’edició digital llançada aquest hivern és un esdeveniment que ha transformat ja el mitjà felanitxer per excel·lència. El futur és sempre incert, però el Felanitx ja ha dibuixat un camí a recórrer, i el vol continuar fent ben al costat del poble.
