L’altre dia, posant un poc d’ordre a unes caixes, vaig trobar un programa de festes de Sant Agustí de l’any 1960. La portada és en castellà, Ferias y Fiestas de San Agustín, i té el dibuix d’un terrisser, fet per Maria Vich. Va cridar-me l’atenció un article molt interessant del gran Francesc de Borja Moll que tracta del parlar de Felanitx i que reproduesc a continuació:
“La forta personalitat de Felanitx i dels felanitxers, visible en tants d’aspectes, es manifesta sobretot en el llenguatge. És un cas únic i fins ara inexplicable, la manera com els felanitxers han capgirat el sistema vocàlic del mallorquí. Basta que un felanitxer (i principalment un que no hagi viatjat gaire) digui tres paraules, perquè es conegui tot d’una que és felanitxer: tan forta és la diferència de pronúncia entre ell i els altres mallorquins. En què consisteix la particularitat característica del felanitxer? Un observador superficial no us dirà més que dues coses: que en felanitxer es diu pesta per dir pasta, i que es pronuncia peu amb e tancada, amb la mateixa e de meu, teu, seu. Sí; però si només fos això, seria un cas o un parell de casos aïllats, que podrien semblar (i semblen a molta gent) pronunciacions defectuoses de certes paraules. Però no es tracta d’aquesta paraula o aquesta altra; es tracta de tot un sistema, d’un canvi de posició de la llengua que afecta centenars i tal vegada milenars de paraules. No és un defecte de pronúncia; és un sistema de pronúncia diferent dels altres.
El felanitxer ha efectuat una transformació radical del vocalisme tònic anterior (o sia, de les vocals que es pronuncien alçant la llengua cap a la part de davant el paladar). Tota a ha passat a pronunciar-se e oberta: així, sal, ha vingut a sonar igual que sona cel en el mallorquí normal. Tal vegada per evitar aquesta confusió de mots, tota e oberta felanitxera s’ha tancat, i ja no s’ha pogut confondre sal (pronunciat amb e oberta) amb cel (pronunciat amb e tancada). Però naturalment, aquesta eliminació ha determinat la confusió de deu (= 10) amb Déu (= el Ser Suprem). És allò que diuen, que no hi ha capavalla que no tenga capamunta.
Com he dit fa poc en un article de Papeles de Son Armadans, la fonologia vocàlica especial de Felanitx té una transcendència gran, que es veu clarament si consideram que una evolució semblant va determinar un dels fenòmens més típics de la llengua francesa: el canvi de la a llatina tònica en e. La a és una vocal que en totes les llengües romàniques es mantingué inalterada, com a norma general, fora del francès. Per això un mallorquí diu clau, un castellà llave, un italià chiave, un portuguès chave, però un francès diu clef; el llatí spatha ha donat en català espasa, castellà i portuguès espada, italià spada, però francès épée.
Si el mallorquí de Felanitx hagués continuat l’evolució del seu sistema de vocals, hauria arribat probablement a constituir, en aquest punt concret, un illot dialectal tan diferenciat de la resta de la llengua catalana com el francès en relació amb les altres llengües romàniques. Si s’ha salvat d’aquesta espècie de cisma lingüístic, ha estat perquè el procés ha topat amb el contacte diari dels felanitxers amb la gent de les altres viles i de ciutat en aquesta època d’intensificació de les comunicacions. Per no fer-se notar massa quan eren fora de Felanitx, els felanitxers actuals han frenat notablement la seva tendència a pronunciar e la a i a tancar la e oberta, i així s’ha aturat aquest procés diferenciador tan curiós. En el temps antic, quan la gent d’un poble es comunicava poc amb la dels altres, havia anat progressant la tendència a pronunciar diferent de tota la resta de Mallorca; a l’època actual, de comunicació de cada dia més intensa, les diferències es van abolint en tots els aspectes, i un dels més visibles haurà estat aquest de la pronuncia típica felanitxera.”
Un article mereixedor d’ésser conegut per confirmar que Felanitx sempre ha estat un poble que ha destacat per la seva singularitat, una terra de genis i de gent emprenedora que avui sembla sumida en una certa letargia.
