Serra d’Or

Serra d’Or és el nom que el poeta Jacint Verdaguer, en el seu himne “el Virolai”, va atorgar al massís de les muntanyes de Montserrat de Barcelona “… amb Serra d’Or els angelets serraren eixos turons”. Aquest modelat de cims que sorgiren fa cinquanta milions d’anys d’un gran golf marí, un delta que s’assecà d’una massa del massís catalanobalear. En els dies clars, des del cim de Sant Jeroni (1.263 m), es veu Mallorca. Els pics, d’una bellesa espectacular, miren la nostra roqueta. Bé podrien ser esculpits pels àngels o pels dits gairebé angèlics d’en Miquel Barceló, que aquests dies passats, ha exposat les seves ceràmiques a La Pedrera de Barcelona.
La revista Serra d’Or, editada per l’Abadia de Montserrat des de l’any 1959, en plena dictadura franquista, també ha estès els seus braços a les illes per ajudar una cultura i llengua castigades. Quan l’any 1946, un grup d’intel·lectuals catalans la varen concebre, en ocasió de les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, la revista va ser la tribuna d’una cultura perseguida, la primera revista en català després de la guerra civil que va representar un símbol per a la resistència i la promoció de grans escriptors.
Miquel Bauçà, un “homenot”, com deia Josep Pla, felanitxer, amb la seva obra El Canvi, va ser guardonat l’any 1998, amb el premi Serra d’Or en la modalitat de prosa i va sorprendre el jurat amb la seva inusual aparició pública, presentant-se a recollir el premi. Un jove esquiu que estimava l’esperit de la muntanya, on anys ençà s’hi havia casat. Un Bauçà jovencell, que vaig conèixer a Barcelona, quan havia sortit del seminari, enfadat amb el gregarisme i amb l’Església, plantà amb molt d’esforç el que seria la seva gran obra literària.
Aquests “homenots”, que en un temps ençà, en genèric, comprenia homes i dones, ara són motiu d’un monogràfic a la revista Serra d’Or, dedicat a Felanitx. A la seva portada, una lluminosa pintura d’en Rafel Joan, Les costes del Pla, del 2017. N’Andreu Manresa a l’entrevista ens diu: “xerra de Felanitx, però no es veu el poble. Surt el (seu) puig de Son (Sant) Salvador, el pla inundat que és la mar antiga i les costes”.
“Homenots” que no se sap per quina màgia han nascut a Felanitx. En Sebastià Alzamora, en el seu article “Felanitx, absències” ens diu: “el bressol de molts personatges de tota casta: n’hi ha de lluents i d’opacs, de locals i d’internacionals, de lluminosos i d’obscurs, d’esquius i d’expansius. Pàtria d’artistes, de poetes, de científics, de periodistes, de monges i capellans, d’un rector d’universitat i d’algun polític”.
En aquest poble on va néixer en Guillem Sagrera, l’arquitecte que va aixecar la Seu i la Llotja de Palma al segle XV i va reformar el Castell Nou de Nàpols. En aquest poble dels seus fills es comenta, ens diu n’Alzamora: “que tenen l’aire vagament alienígena, que de vegades és genial i d’altres lleugerament pertorbat”. N’Andreu Gomila ens explica que dels “homenots” no se’n troba cap rastre, exceptuant l’estàtua El foner de l’escultor Mir. Però no hi ha ni El gran elefant dret l’escultura que Barceló va oferir al seu poble, ja que l’Ajuntament de l’època en va declinar l’oferta, ni un sol llibre de Bauçà a la Biblioteca Municipal.
Homes i dones que traspassen les petiteses d’un poble que malauradament no estima els seus fills vagament alienígenes i de vegades genials.
Com l’homenot i gran filòleg Josep Antoni Grimalt, autor d’una tasca de trenta anys, dels nou volums de les Rondalles Mallorquines. Una labor immensa de l’estudi d’aquests contes des de la perspectiva d’erudició, que tristament no ha estat nomenat en el Dossier.