Dijous passat ens vàrem trobar fent una caminada pel Port i vàrem parlar de com ens canvia la vida la maternitat, de tot el que comporta aquesta experiència tan vital, de les pors, de les ganes de fer-los mil i una besada a tota hora… Tu tenies el teu somriure característic als ulls, aquella guspira tan teva que t’il·luminava la cara i que ara, amb l’arribada de la teva nina, s’havia accentuat. Sempre has estat una persona amb una llum especial, amb les idees clares i una convicció fèrria per viure de manera conseqüent amb allò que penses. Quina alegria retrobar-te tan plena de vida. Però, i de cop, ens sacseja el destí de la manera més crua que ho pot fer i te’n du. Una notícia que no vols sentir, que no pot ser veritat. Com si ens arrabassassin de ben endins les arrels d’un arbre que ens ha acompanyat sempre. Entre incredulitat i ràbia, mentre els flaixos de la teva rialla, de la teva energia passen per davant els meus ulls esbatanats, m’ha vengut al cap quan fèiem el taller de teatre; us posava uns exercicis en què havíeu d’inventar un personatge i llavors crear un monòleg. Vosaltres no ho sabíeu, però aquells treballs em donaven molta informació de quines eren les vostres cabòries, els vostres neguits, les vostres pors, els vostres ideals. Els teus, encara que tot just acabàveu d’estrenar l’adolescència, ja mostraven quina persona tan especial eres; de fet éreu tots persones molt especials, un curs d’aquells que no s’obliden, els teus companys, amics i amigues, divertits, implicats, juganers, bona gent… i que ara tampoc es poden donar passada de pensar que ja no hi ets. De tu destacava l’empatia, les ganes rebels de la lluita antisistema, de fer un món més igualitari, la força de voluntat, les decisions valentes…. Record que en vares escriure un, de monòleg, en el qual la protagonista era una militant d’una ONG que descobria que l’havien estat utilitzant, el vares llegir en veu alta i quan vares acabar hi havia un silenci sepulcral.
Fins que algú va dir: “Hòstia!” …i la resta no vàrem poder trobar un adjectiu millor. Perquè era d’una força brutal, la convicció, les emocions, la frustració, i tot allò que traspuava aquell personatge que havies creat tu, una nina de només catorze anys.
Avui de matinada, després de donar voltes i voltes sense poder aclucar els ulls, m’he aixecat convençuda de tenir aquests escrits, de saber-te encara aquí, a prop i… ho he trobat! Un d’aquests exercicis teus, de devers l’any 2003, amb la lletra arrodonida i decidida (ja veus, gaire bé vint anys després i encara el conserv). En aquest cas la protagonista que vares escollir era una dona del Marroc que esdevé feminista com a resposta a la pressió social de la cultura i del seu marit, que no la deixava ni treballar ni estudiar. Li vares posar Shira Hich, no sé per què aquest nom i ara ja no ho podré saber; però, una altra vegada, darrera aquesta dona hi eres tu i la teva empatia, l’interès pels conflictes socials, per les injustícies, per la natura. Aquest caràcter que t’ha acompanyat sempre. Vares fugir de la vida còmoda encalçant els teus ideals. Et retrobava adesiara, sempre refermada amb la teva manera d’entendre i de viure la vida, i m’agradava veure com anaves evolucionant. Darrerament, quan ens vèiem, ja no parlàvem de teatre o del sistema; ho fèiem de cabres, de formatges deliciosos, de foravila i de la teva filleta. Aquest univers d’aquí, real, valent, que heu creat el teu company i tu: foravila, la terra, els animals i finalment la nina.
Hi ha persones que deixen petjada, que són com un estel fugisser, que arriben amb una força i una energia especials, ens omplen de llum i de màgia, d’aprenentatges, però llavors marxen massa aviat, massa ràpid i contra la seva voluntat ens deixen orfes i a les fosques.
Tu ets un d’aquests éssers, amb la teva convicció, la teva empenta. Ara la cruesa ens corprèn, ens immobilitza, i no puc despensar dels teus pares, la teva germana, el teu company, tota la teva família…. Però amb el temps tornarà florir tot allò que ens has donat, tot el que hem après amb tu, de tu. I el món serà un poc millor perquè hi has estat. La teva llavor roman en tots aquells que t’han estimat i t’estimaran sempre i, sobretot, en aquesta nina preciosa, i la protegiran com tu feies, com tu volies.
Ara voles lliure. I no temis, que la teva petita mai no estarà sola i sempre hi haurà algú disposat a contar-li com era la seva mare.
Una abraçada a la família de tot cor i esper no haver molestat gaire amb aquestes línies. Gràcies, preciosa, per haver pogut compartir un bocí de camí.
La teva mestra de teatre.
