Un cop d’ull al món, d’aquí i d’allà

He d’admetre que cada cop entenc millor aquesta gent que no vol saber res més enllà del que succeeix en el seu espai casolà. Bé, també hi ha qui s’interessa per l’esport d’elit i els programes televisius d’entreteniment i famosos. Ho entenc i sovint voldria ser capaç de fer el mateix, però tanmateix no ho sé fer. M’interessa el món, més enllà del futbol, el tenis o les misèries sentimentals d’una colla de personatges convertits en referents pels mateixos mitjans de contaminació cultural, de manera que em declar addicte als pòdcasts que tracten temes d’història, d’art i de l’actualitat geopolítica.
Tanmateix, ja tenc una bona partida d’anys, i un arbre, quan és vell, no s’adreça, es romp. De manera que ja no ho paga fer cap esforç per llevar-me de damunt aquest vici de saber les coses que succeeixen el món; encara que només sigui per a poder rellegir aquests escrits d’aquí una partida d’anys i veure com anava d’equivocat en les meves opinions.
L’altre dia, un conegut m’acusava de ser addicte al socialisme, o al sanchisme, només pel fet que en els meus escrits hi ha molt poques crítiques vers el PsoE. Bé, les meves afeccions polítiques estan clares fa estona i mai me n’he amagat. Només el fet d’escriure PsoE ja mostra que, per a mi, aquest partit és molt més espanyol que socialista i obrer. No m’agrada Pedro Sánchez, però som conscient que si el govern de l’estat borbònic no estàs en les seves mans, ara tendríem a Feijóo de president i Abascal de segon. Això, un govern d’extrema dreta a Espanya, per a mi, seria un desastre.
Diuen que tot el dolent que passa a l’estat espanyol és culpa de Sánchez —i de Zapatero, si hem de fer cas a Díaz Ayuso, la fan de Donald Trump i de Javier Milei. Jo, això, no ho crec. Hi ha molts altres culpables. A l’Espanya del Borbó hi ha moltes coses que s’embullen. S’ha aprovat una llei, segons les dretes, per beneficiar els independentistes catalans, i per ara sembla que se n’han beneficiat, sobretot, policies nacionals i guàrdies civils, culpables d’haver estomacat els catalans en el referèndum del 2017. En la meva opinió, això és una intervenció ben clara del poder judicial (que hauria de ser independent i neutral) en la política de l’estat. Exemples com aquest, n’hi ha a balquena.
Mentrestant, als Estats Units, fins ara l’imperi més poderós del món, Kamala Harris es converteix en la nova líder dels demòcrates i, segons les enquestes, sembla que avança Donald Trump. Un cop més estic davant un gran dubte: el mandat de Biden ha estat nefast, i Harris era la seva vicepresidenta, de manera que es mereixen perdre les eleccions. Però a l’alternativa és Trump, i , d’aquest sant, ja en coneixem els miracles: és un boig perillós, molt perillós i imprevisible; a més, ara sembla aliat amb Elon Musk, un altre tocat del bolet que aspira a governar el món. De qualsevol manera, en la meva opinió de foraviler, les eleccions nord-americanes les guanyaran, com sempre, els sionistes.
I què en direm de casa nostra? De les Illes Balears, de “guiriland”. Aquí tot va bé i millora. Ha començat la lliga de futbol, l’esdeveniment més important de l’any si jutjam el temps i recursos que hi dedica IB3. En el primer partit, els alfonsinos empataren contra el superpoderós equip de Florentino Pérez, això ja justifica mitja lliga. Els buguis continuen espanyant els camins de Binifarda, segons algunes males llengües perquè els europeus rics puguin observar en directe i de prop els terrenys on es podran fer els seus casalots. Els iots de luxe envaeixen les nostres costes i acaben amb l’escassa posidònia que hi roman. Les banderes borbòniques s’hissen a Son Banya, i a altres indrets més propers assenyalant punt de venda de drogues. Les llengües invasores, sobretot el castellà i l’anglès, ocupen l’espai de la nostra parla pròpia a una velocitat esgarrifant… No cal continuar amb aquest rosari de planys.
Per això, vull acabar amb un canvi de registre. Ho he de dir: el concert que a piano sol i veu que el passat diumenge ens oferí Maria Hein, la nostra Maria Hein, als Closos de Can Gaia, fou tot un plaer. De debò.
Divendres 23, comencen les festes a Felanitx. Em toca exposar, després de setze anys, a la “Nitx de l’art”. Serà a l’estudi de Pere Bennassar, al carrer de Sant Agustí, 38. Us hi esperam.