És així, com diu la cançó, vestit de seda, així com sempre hem conegut el nostre Sant Joan Pelós, tot i que el qualificatiu provengui de la descripció que fan del Baptista els evangelis de sant Mateu i sant Marc, quan predicava en el desert, vestit amb una capa de pèl de camell i abrigat, a la cintura, amb una pell.
Les figuracions que va fer el teatre religiós medieval per ajudar a entendre les vides d’alguns sants, dins els mateixos actes litúrgics o els que prenien part a les processons, mostraren el Baptista descalç, vestit amb camis i amit, cenyit amb una corda d’espart i amb una esclavina –la capeta curta, del clatell a la cintura, pròpia dels pelegrins i certs eclesiàstics– negra, peluda; amb un anyell amb diadema davall el braç esquerre, la creu amb l’Ecce Agnus Dei amb la mà dreta, i màscara. Així el descriu, dins el cerimonial de festes, la consueta de sagristia de la Seu, l’any 1511.
Igualment, a Ciutadella de Menorca, la personificació del mateix sant es vesteix encara ara amb dues pellisses de xot afegides; l’Home des Be, segueix les mateixes formes de les representacions populars, just és que no duu careta, sinó només diadema, ni la creu, per mor del viatge feixuc que ja tragina.
Les notes d’arxiu d’anys més endavant no nomenen si encara conservava aquesta mateixa indumentària; però a finals del segle XVI ja citen que ballava dins l’església, i en el primer quart del XVII pren part, ballant adesiara, a la processó, que hem de suposar que és la del Corpus.
Qui sap si quan la personificació del sant pelós va començar a ballar en aquestes processons –llarguíssimes– va mudar de vestit; si així ja sua, amb tot allò sols no hauria pogut alenar. Pot ser que fos aquí, quan va baratar el camis llarg fins a damunt els peus per la faldeta fins als genolls –o per un saio com el que encara duu el de Pollença– i l’esclavina peluda per una capeta prima de seda, vermella, color de la commemoració dels màrtirs.
Tampoc no sabem quan va començar a ballar, Sant Joan Pelós, a la vila. És molt possible, d’acord amb altres notes que trobam a l’arxiu del Convent, publicades per Ramon Rosselló, que, dins el primer terç del segle XVIII, els frares de la nostra comunitat introduïssin la figuració ballarina del Baptista –que ja era popular a Ciutat, lligada al convent agustí dels Socors i a altres parròquies i gremis– amb un vestit que avui diríem de segona mà, duit dels Socors, aprofitant per renovar el de la comunitat dels fundadors, a Ciutat, així com s’ha fet moltíssimes altres vegades amb les imatges, retaules o ornaments del culte.
Però trobam una nota explícita del llibre de gasto del nostre convent de frares agustins que esmenta vuit sous pagats, dia 27 de juny de l’any 1757, “per un vestit de St Juan Palós’’ que hem de suposar nou de trinca.
Tant pot ser que ja prengués part, de més enrere, de la comitiva de la processó del Corpus del Convent, i hagués de mester un vestit nou, com que la figura s’instauràs aquell mateix any. Indiscutiblement, però, si hi va haver aquesta despesa pel vestit, hi va haver el Sant que el duia posat.
Hauran de passar vuitanta-cinc anys més per tornar a tenir una altra nota d’arxiu que en parli, i aquesta vegada no serà d’ell, sinó dels sonadors. Va ser la Diputació Provincial que, l’any 1842, demanava a les parròquies els comptes d’entrades i despeses de les obreries i confraries que feien captes. Així, la de Felanitx va anotar una despesa de l’obreria de sant Joan per valor d’una lliura i dotze sous pels sonadors de danses.
No és una errada que trobem Sant Joan Pelós vinculat a la parròquia, en lloc del Convent, si entenem que després de l’exclaustració definitiva de l’any 1835 els frares varen haver de deixar la comunitat, aprofitant, la parròquia, per acollir una figura que ja s’hauria fet popular i estimada, i –per què no– molt més si ajudava a augmentar la capta, el dia de la seva festa.
Encara haurem de veure passar vint-i-cinc anys més –fins a 1867, cent deu anys després de la primera nota– per trobar-ne una que ens clarifiqui i ens asseguri la presència del sant pelós ballador gràcies a una despesa de dues lliures i dotze sous “invertidas en los músicos que acompañan a los obreros y al que representa el Santo en el acto mismo de hacer la cuestación por el pueblo como es costumbre’’.
Aquest mateix any, en temps del rector Planas, l’obreria de sant Joan anota els comptes de manera molt detallada. I com que tot torna vell, i tot s’esquinça, hi trobam un seguit de despeses referents a la vestimenta del nostre Sant Joan Pelós; una vestimenta que no descriu en cap moment, ni la forma ni els colors, però que ja podem intuir, per les peces que anomena, ben germana de la que duu ara.
Així, l’any següent, 1868, gastava “veinte y cuatro reales, valor de unos zapatos nuevos para el que lleva el vestido del Santo el día de su fiesta. Son data diez y ocho reales un céntimo valor de la murta y recomponer la cabellera del vestido del Santo. Son data treinta y cuatro reales valor de unas medias y trecientas imágenes del glorioso Santo’’.
Al cap de quatre anys, aquestes sabates que havia estrenat, i el vestit, havien de menester un repàs, segons la despesa de “veinte y cinco reales setenta céntimos gastados para recomponer el vestido y los zapatos que lleva el que representa el Santo en el tiempo en que se hace la cuestación en el día de la fiesta’’.
Dos anys després trobam el pagament de “catorce reales, valor de unos zapatos nuevos que sirven para el que representa el santo en el día de su fiesta’’. O bé en sis anys ja havia esquinçat un joc d’espardenyes, que ja estaven apedaçades una vegada, o hem de pensar si aquest mateix any va començar a ballar un altre home, a qui no li estaven bé les sabates que hi havia.
L’any 1878 varen pagar 6 reals de galonet per posar a la capa nova, tot i que no en trobam la despesa. Bé pot ser que l’Arxiduc el veiés dins aquests anys, d’acord amb la descripció que en fa: “el llamado Sant Joan Pelós, que viste chaleco encarnado y faldilla rosa con dos ribetes plateados y una de color de oro. Cuelga de sus hombros un manto de seda con ribetes plateados; cubre su rostro una hermosa máscara y adorna su cabeza una corona igualmente plateada que abre sus radios hacia el exterior y cuelgan de su nuca alborotadas guedejas rubias. Calza sus pies con alpargatas rojas y lleva en su mano una cruz con la inscripción Ecce Agnus Dei’’.
Seria així, si entenem aquestes diferències que anomena entre les dues parts del vestit, amb la capa nova, d’un vermell encarnat, i la falda sols amb un to rosat, més vella i descolorida pel temps; més els rivets, dos a la capa i tres a la falda.
Al cap de vuit anys més, l’any 1886, pagaren quatre pessetes i tres reals per fer arreglar el vestit. Dos anys després, tres pessetes per tornar a arreglar el vestit, i altres tantes per unes sabates noves. Pot ser que aquestes espardenyes encara fossin vermelles, segons la descripció que fa l’Arxiduc, tot i que nosaltres ja no les hi hem vistes mai; o qui sap si va ser el primer joc de sabates blanques que va dur el nostre Sant Joan Pelós.
L’any 1895 tornam a trobar una despesa, juntament amb altres coses de la capella, de sis pessetes i vint-i-cinc cèntims per arreglar la capa i la cabellera. Aquesta és la darrera nota que, en el llibre d’obreria, fa referència al vestit de Sant Joan.
Però entre aquests darrers cinc anys del segle XIX i el primer terç del XX, sense saber exactament quan, varen fer un altre vestit nou. Aquest és el que ja hem pogut conèixer a través de les fotografies antigues. Per ventura –encara que ella li mostràs les dents– la Infanta dona Isabel el va veure ballar amb aquesta mudada nova, aquell migdia de l’onze de juliol de 1913.
L’oralitat popular ens ha transmès que aquest vestit era propietat de la Parròquia i l’home que interpretava la dansa anava a vestir-se a la rectoria, i retornant-lo després, la neteja i la custòdia anaven a compte de l’escolà.
El primer dissabte de juliol de 1960 el Felanitx publicava aquesta nota: “a ocho días de la fiesta de San Juan Bautista, y pasados todos los apuros e inconvenientes para que volviera a salir a bailar por nuestras calles el tradicional y siempre simpático Sant Joan Pelós, para realce de la fiesta y alegría de los niños y mayores; cosa que se llevó a feliz término gracias a la benevolencia y desprendimiento de varios de los Juanes de Felanitx, que tuvieron a bién costear un nuevo vestido y atributos para el famoso santo bailarín; para conocimiento y satisfacción de todos los que contribuyeron se publica la presente nota, anunciándoles que un pequeño sobrante en efectivo se entrega al Sr. Arcipreste de nuestra Parroquia para mejor ornato de nuestra capilla de San Juan’’. Aquesta subscripció popular va fer possible la renovació del vestit, la careta, la cabellera i la corona; pareix que, dels antics ormejos de Sant Joan, només varen fer servir la creu amb la inscripció de llauna.
L’any 1973, el nostre Sant Joan Pelós va estrenar una careta nova, que va arribar a abandonar, per mor de la seva incomoditat a l’hora de ballar. Dissortadament, pareix que no s’ha conservat cap careta d’aquestes, així com també hem perdut la pista a l’antic vestit i a la corona que per ventura estan guardats, i no ho sabem, dins qualque calaix de la parròquia.
Dins els primers anys de la dècada dels vuitanta, l’amo en Sebastià Fred, mestre d’aixa, va fer els llistons nous de la creu, que feia anys que ja estava reforçada amb dos travessers clavats a la part de darrere, conservant la planxa metàl·lica de l’Ecce Agnus Dei, que varen aprofitar per repintar de bell nou. Per aquests anys, també, el perruquer Sebastià Meler va regalar una cabellera nova –curteta, però molt bona– de cabells naturals.
L’any 1991, havent fet servir el mateix vestit per espai de trenta anys, en varen fer fer un de nou, pagat amb els doblers que un any darrere l’altre arreplega Sant Joan Pelós, i cosit –voluntariosament– per na Sebastiana Obrador, i que de llavors ençà se n’ha cuidat –sempre gratuïtament– de rentar, estotjar i tenir a punt, la tintoreria de na Catalina Prima.
L’any següent va tornar a recuperar una peça de la seva antiga fesomia; una careta nova, que va fer en Toni Tendre, llauner del carrer Major, i el rostre acolorit –també de manera altruista– pel pintor Andreu Maimó.
Catorze anys després, el 2006, el nostre Sant Joan va estrenar una altra careta, una de les dues que li va fer –també desinteressadament– en Miquel Tugores de Sineu, amb els ulls, nas i boca de pasta de paper aferrats a la reixeta, i un canvi de pentinat, amb una cabellera nova, sintètica, més llarga, amb els cabells ben llisos.
L’altra careta, més lleugera –pintada a una calça– va ser estrenada l’any 2010. I l’any següent tornava a canviar de pentinat, amb una cabellera nova, llarga i arrissada, pagada del calaix que fa el Sant i la seva comitiva de sonadors, d’aquí on també es paguen les sabates, els jocs de calces i guants, i les clavellines. Aquest mateix any, també es va pagar el repàs, amb un puntet de soldadura, la neteja i el niquelatge de la corona de llautó, per evitar-ne l’envelliment, al taller d’en Toni Ploris.
Enguany, i acollits a la subvenció del Consell de Mallorca, atorgada a les Festes d’Interès Cultural –com ho va ser declarat el dia de la seva festa, l’any 2016– Sant Joan Pelós de Felanitx estrenarà un vestit nou, i una corona que justament no ha pogut estar enllestida i ja haurà d’esperar a dur-la l’any que ve, renovant aquestes peces que, amb els anys, han esdevingut icones de la festa, i que ara guardarem com a testimoni del camí trespolejat per aquesta tradició secular.
Així tot s’haurà fet a la vila, cosa que avui no és fàcil; l’hàbit vermell, amb rivets de passamaneria daurada, amb les eixamples, embastats i repunts de la cosidora Pilar García; i la corona nova de llautó i els cinyells per subjectar-la, de mans i manya d’en Jaume Canet i en Toni Picamosques, artistes felanitxers.
Tot torna vell i tot s’esquinça, sí; però el nostre Sant Joan Pelós surt a ballar, lleuger, cada any, amb uns llongos ben igual de falaguers. Si és ben ver que de cada any ens troba més mastegats i amb més arrugues, més feixucs i més amunt en el coster de la vida, ell passa com si res, tot cofoi i amb aquella mitja rialla pintada a la careta, sense fer coneixedor que la calor d’aquest primer dia d’estiu l’atupa, ni de tants de cents d’anys que li han passat per damunt; nosaltres, a ell, sempre l’hem vist espinzellat i remirat, vestit de seda, amb la mudada ben neta i planxada.
