Utrech

Al segle XIX els romàntics creen molts de mites històrics que avui no els sostén cap historiador, però que repeteixen persones que no són historiadores. Ja vaig tractar el tema al llibre Mites i tòpics de la història d’Espanya i de Mallorca (El Tall, 2010). Hi ha el mite, que repeteix Biel Mestre, que diu que Felip V a Utrecht va renunciar a Menorca i Gibraltar a canvi que els aliats no ajudessin els catalans. Però ni Felip V ni Espanya varen participar en els primers tractats d’Utrecht, ni tan sols Àustria. Els anglesos havien mogut la guerra perquè volien evitar que una mateixa persona fos a la vegada rei d’Espanya i de França.Quan el germà de l’arxiduc mor i aquest és proclamat emperador, li lleven el suport. A Utrecht, Gran Bretanya, el març-abril de 1713, juntament amb Holanda, Prússia, Savoia i Portugal, acordaren la pau amb França. Lluís XIV havia gastat molt amb la guerra i havia exhaurit el tresor, no estava en condicions d’exigir res. La Gran Bretanya feu parts i quarts, a Àustria li reservà el Milanesat, Nàpols, Sardenya (que canvià a Savoia per Sicília) i els Països Baixos del Sud (Bèlgica); a Holanda, la meitat de les ciutats que li havien promès per formar una barrera enfront de França; a Felip V li reconeixen el tron de la monarquia hispànica, però havia de renunciar a possibles drets al tron de França, com a net de Lluís XIV, cosa que va fer. Els anglesos havien retirat les seves tropes de Catalunya per reforçar Gibraltar i Menorca, punts estratègics per la seva penetració comercial a la Mediterrània, es quedaren amb territoris francesos a Amèrica i obtingueren importants concessions comercials a Amèrica com el asiento de negros (el monopoli d’anar a vendre esclaus negres a l’Amèrica hispana) i el navío de permiso. El 1714 se signa la pau de Rasfalt entre Àustria i França. L’emperador Carles VI (abans l’arxiduc candidat) no renuncià a la monarquia hispànica fins al 1725 pel tractat de Viena, els que anaren a l’exili tornarien, recuperarien les seves propietats embargades i els seus títols nobiliaris atorgats per l’Arxiduc (com els Truyols, senyors del Fangar, marquesos de la Torre). El conte de Savellà, senyor de l’honor de Felanitx com a descendent dels Pacs, no volgué tornar, l’emperador el nomenà president del Consell Suprem de Flandes, i com a cosa curiosa demanà al sultà de Turquia que conquerís Catalunya respectant-ne la religió.