Un repàs a Felanitx

No vull fer l’habitual homenatge xovinista, estufat, a Felanitx ni predicar què han de fer els altres o l’autoritat que figura. A l’aniversari del tan lloable paper del setmanari nostrat no hi valen, tampoc, mitges tintes de protocol ni un “passa tu”.
N’hi ha que no necessitam quedar bé o fer amics sinó ser fidels a l’esperit cívic i crític de les veritats que tant definien els felanitxers.
Per començar, a més d’una mala cobertura de mòbil (terrible mancança) ja no tenim un lloc simbòlic, un referent geogràfic, bíblic o gastronòmic: Sant Salvador és buit o tancat com Sa Sínia, s’Hotel, sa Recreativa…
És avinent ara, idò, fer el cant de més misèries notables d’una ciutat que al seu cor és fantasmal, buida, oblidada i mig en runa, evacuada pels seus com en un conte fantàstic, una derrota màgica per una pesta o pels combats dels temps.
Tot passa perquè toca. De tot un poc, això és cert i inexplicable. Hi ha un procés de substitució ja consumat. Els buits es tapen i entre les runes del no-res renaixen noves realitats, habitants, altres senyors i distintes cultures al cor de la Vila.
Ja venen suecs, alemanys i suïssos per substituir-nos i fer-s’ho seu, a bon preu per a ells, com ha passat arreu a foravila i a vorera de mar, on sovint habiten de bell nou els hereus de les cases i casals familiars tradicionals, que refutaren ca seva o extingiren la nissaga immobiliària, patrimoni seu i global.
Just arran de l’església, a quatre passes, Can Llevadora és anglès, Can Rabassa, suec, Cas Vicari Pou, suís. La resta de portals tancats pels vells pobladors, extints o esquius. Les sagues dels felanitxers vells, llevat de Can Cordella i Can Llonga, han fuit o renunciat a seguir al domicili que era seu. Jo som mig pecador a Can Timpano.
Els magrebins tants i tan prolífics donen vida des de la seva situació subalterna. Habiten Felanitx, tocava. Són majoria certa a la societat dels carrers i les places. Al meu carrer juguen plegats al·lots que xerren àrab i mallorquí amb filles i nets de Suècia i immigrants que en deien forasters. Una sana multiculturalitat escapçada. No és així arreu.
Felanitx és una llegenda, sí, una boira històrica, un mite que viu d’alguns relats, de la pervivent nostàlgia del passat i de la sana enveja d’alguns pobles veïnats que reconeixien la fua i les espires creatives i dialèctiques que les antigues forces vives mantenien en un combat d’afirmació territorial, abans de les derrotes successives. Alguns municipis veïnats duen la doma ara.
Però tot pot mudar. I podem bravejar, mostrar les fites dels nostres nous estels i servidors de la creació. Les noves fornades viuen pel món, però tornen i tenen la mirada nostrada i l’accent.
A Felanitx fan una gran música que trenca límits petits (Mar Grimalt, Maria Hein, na Neus Estarellas Calderón o en Toni Vaquer), tenim cineastes com na Tonina Obrador, escriptores joves i orals com na Maria Montserrat, arquitectes joves de volada com en Carles Oliver, n’Ernest Bordoy o en Fontanet i d’altres artistes alternatius, i ferms, com ara n’Albert Iglesias, na Tònia Bauçà Meravella, que pel seu cap tresquen els vols que són imbatibles. També hi ha els Barceló, Magarola, també els Sansó, na Marmolamans, les Xamarrines, i sa Mare, els Bennàsser, Maimó, Canet i Prohens, na Glòria Julià, n’Arnau Pons, en Miquel Gelabert, Andreu Gomila, na Llucia Ramis i més bestiar distint i sense collar estret. Era la norma, anar a lloure i reconèixer-se és l’estil local.
On duim la doma a les glòries finides de les lletres i les ciències com en Miquel Bauçà, en Nadal Batle, n’Andreu Rigo o en Miquel Barceló Perelló. I on no tenim qui ens mostri la cresta és als vins i vinaters; els veiem en un mirall de cornucòpia, que ens nega les derrotes dels esbucaments passats. Ànima Negra, 4Kilos, Taxi, n’Eloi Cedò, Armero Adrover, Vidauba, Terna i d’altres viticultors sense celler propi o pedigrí insular, que tot s’ha de dir.
Unes noves generacions poden fer créixer i renéixer Felanitx amb el cap lliure i informat amb el reconegut col·legi cooperatiu Es Lledoner –una història d’èxit– o també de l’Institut. Hi ha un àmbit misteriós, també desert, la fe explicada, l’assistència moral. Ara no hi ha monges (els convents són buits) ni quasi capellans ni gent que vagi a missa. Però aquest és un territori mal de trescar, ho deixaria als savis experts com en Miquel Riera, en Ramon Rosselló, Firella, o mossèn Bartomeu Bennàssar, Xico, ciutadans amb militància i dèria feta, amb grans credencials de felanitxers. Ells que feren i fan lletra al Felanitx immemorial.