Quin boixar més trist

Pens que és oportú fer algunes consideracions sobre un tema que d’entrada em sembla inabastable per la seva complexitat i, pel mateix motiu, es presta molt a la simplificació. “Amb tots els sentits” de la paraula simplificació.
Obr a l’atzar una pàgina de la “Guia d’educació afectiva i sexual a l’adolescència”, un document que s’edità el 2017 per fer-ne instrument de consulta del professorat. El text és autoria de dues infermeres sexòlogues, una metgessa i una psicòloga/sexòloga. La seva revisió ha anat a càrrec de divuit professionals de l’àmbit educatiu i sanitari dels quals només dos són de sexe masculí. Per tant, paritat zero i és trist, ja que l’edició va anar a càrrec de la Conselleria de Salut i doncs s’ha pagat amb doblers públics a l’anterior legislatura. Ignor la seva distribució, si va arribar a tots els centres educatius de secundària, quina projecció ha tengut, etc.
Personalment, m’he pres la molèstia de llegir aquest document.
Llegesc a la introducció: “El professorat és un agent importantíssim en l’educació afectiva i sexual perquè comparteix amb l’alumnat un espai d’ensenyament i d’aprenentatge que propicia la reflexió i l’adquisició d’habilitats”. Més llenya al foc? L’escola i els mestres com a elements messiànics d’una societat que va a la deriva en aspectes que són estructurals i no d’índole pedagògica. Ens hem de responsabilitzar també de les conductes que pertanyen a l’esfera sexual perquè se suposa que els mestres tenim un bagatge i unes condicions que ho permeten? Per molts de cursets subvencionats i materials didàctics que s’ofereixin no podem fer més que petits incisos i sempre anant alerta a no ofendre ningú. El tema dels genitals i el seu funcionament han d’anar a càrrec de les consultes de salut de les quals disposen els alumnes en els mateixos centres educatius. Cosa extraordinària si tenim en compte que el personal sanitari pateix una manca crònica d’efectius. Donam per fet que aquesta assistència no repercuteix negativament en l’atenció d’altres problemes tal vegada més peremptoris. També els pares i el cercle familiar més immediat han de fer la seva feina més que els mestres que ja n’haurien de tenir prou en explicar bé la seva matèria.
Així i tot, el que s’ha de fer és continuar endavant perquè com diu la guia: “la sexualitat és essencial per a la nostra vida”. Repassant l’hemeroteca podreu llegir que el doctor Lluís Ballester, un dels més representatius acadèmics implicats en la croada d’alliberament contra la pornografia i el sexe pagat, va establir com a axioma i va ser-ne titular de premsa aquesta premissa: “Es pot viure sense sexe”.
És a dir, si una persona té necessitats sexuals i acorda unes condicions, siguin pecuniàries o materials, per tal de mantenir contactes sexuals amb una altra que lliurement ho accepti, aquesta transacció, és considerada de facto injusta i delictiva. Abolició de la prostitució sense fer-ne diferències o matisos. Què passa si una persona amb alguna discapacitat, posem per cas, és ajudada per alguna altra a sentir plaer eròtic? Per què no podem considerar que hi ha terapeutes sexuals així com hi ha fisioterapeutes? Però segons quan els genitals són un tabú… com en els vells temps de la inquisició.
Més generalitzacions: A la pàgina 97 trobam una graella dedicada a desmuntar els “mites sobre l’amor romàntic”. El romanticisme és la gran bèstia negra del discurs progre en temes afectius. És clar, ha fonamentat moltes injustícies, però també ha contribuït a fer relacions més estables i compromeses. Ara cal només veure’n els aspectes negatius. Una relació romàntica; què és? Una relació heteronormativa? N’hi pot haver de bones i de dolentes. No creem mites per desfer-ne d’altres. El poliamor tan en voga; no és també una praxi de l’amor que ha desgraciat persones?
Hem de potenciar l’autosuficiència i la llibertat fonamentada en el respecte als altres i a nosaltres mateixos. Si una persona major d’edat vol penjar vídeos lliurement a les xarxes fent sexe perquè altres puguin masturbar-se o prendre llum de na pastora o del que sigui; quin problema hi ha? Tota la pornografia és masclista? No ho sé, però em sap greu que es parli de les famoses “presons invisibles” quan ens referim a persones que estan mostrant el seu cos nu i no quan en el cas de l’islam el cobreixen per no incórrer en el pecat. La religió exacerba l’obscenitat. La religió fa fer barbaritats: quantes al·lotes marroquines dels nostres centres educatius es casen essent encara en edat de formació i ningú alça la veu en els sectors del moviment Me too contra aquest costum denigrant de la condició femenina? Per què no en subvencionam un estudi per part de l’administració? O els hem d’enviar un regal de noces?
El pensament suposadament progressista i emancipatori pot esdevenir purità i doctrinari. Sobretot covard si està sotmès a la camisa de força d’allò políticament correcte.
Una menor d’edat pot decidir canviar de sexe sense consultar-ho als seus pares. Això no és una de les conquestes del gremi dels sexòlegs alliberadors?