Se’n tornaven a les muntanyes. Si havien fet bé els càlculs, després de Búger ja només els quedava un poble per visitar d’entre tots els que comencen amb la lletra «B». Aquest poble era Bunyola.
Se’n tornaven a les muntanyes i si havien fet els càlculs bé, el trajecte només consistia a travessar, una vegada més, el pla de Mallorca; desnivells insignificants i trobarien el destí abans no haver de pujar pels puigs de la Tramuntana.
Evidentment que no havien fet bé tots els càlculs. Resulta que el seu recorregut no acabava a peu de poble. Resulta que aquesta era una d’aquelles vegades que partien amb un refugi assegurat. Resulta que d’ençà que havien visitat Alaró que guardaven amb esment el contacte d’en Vicenç, el fill de la memorable tieta Pilar i casualment, el guardabosc de les muntanyes de Bunyola. Resulta que els havia fet tanta propaganda del seu ca seva enmig de la Tramuntana que tenir les nits assegurades els havia donat una tranquil·litat i una confiança que, resulta, oblidaren tenir en compte, pels seus càlculs aproximats, els quilòmetres que separen el poble, del refugi on s’hostatjarien.
De totes formes, abans d’enfilar-se muntanya amunt, havien de passar moltes coses. Per començar, havien de passar per tots aquells camins que ja els saluden en passar. Havien de passar per tota l’esplendor d’un dia radiant i havien de passar per un encontre molt especial.
Na Tonga havia estat professora de català de na Maria durant els anys d’institut. Una d’aquelles poques professores per qui na Maria es dignava a fer esforços acadèmics, i és que na Tonga li despertava aquella admiració discreta que només les animetes nobles poden deixondir. Des de feia temps tenien pendent una retrobada i encara que na Tonga és de Palma, el vincle que té amb Bunyola serviria d’excusa per resoldre aquell «mos hem de veure» tan incrèdul de la nostra cultura. En Miquel, el seu home, sí que és bunyolí d’arrels profundes, així que quedaren tots quatre a plaça per forjar-se l’estima, almenys fins d’aquí deu anys més.
Després d’això, en Carles i na Maria tenien quatre feines. La primera, dinar. La segona, aconseguir la clau del refugi. La tercera, una altra cita. La quarta, enfilar-se fins al capcurucull de les muntanyes.
Les tres primeres foren senzilles. Ni tan sols s’havien de moure de la plaça, però quan s’acostà el fosquet, la quarta exigia ser atesa. Li prestaren atenció. Com que no sabien què hi trobarien allà dalt, compraren provisions moderades. Un pa, foie-gras, formatge i galletes per berenar. I amb això, peus als pedals i muntanya amunt.
“Havien arribat i era l’hora de refer els càlculs i les expectatives. Hi havia parets, sostre, llenya, foganya i una espècie de sofà que desmantellaren per a poder construir quelcom similar a un jaç”
Durant les dues primeres hores de pujada, el paisatge, l’excitació, l’intriga i la ingenuïtat, es cuidaren de desmembrar el cansament sense deixar-li fer-se present, però a partir de la segona hora, quan el fred i la fosca eren tot el que es feia notar, na Maria i en Carles no varen tenir altre remei que protegir-se del cansament amb fantasies. S’imaginaven aquell llitet, aquella dutxa, fins i tot s’imaginaven aquell rebost i aquella gelera, tan plens de queviures que els farien menysprear els que carregaven a les motxilles. Tot servia per continuar pitjant els pedals. També és cert que cap d’aquelles fantasies els va servir per reposar dutxadets i panxa plena, i és que quan varen haver arribat al refugi no hi trobaren ni el llit, ni la dutxa i molt menys la sobrassada del rebost i el flam de la gelera. Arribats a aquell punt, allò ja els era igual. Havien arribat i era l’hora de refer els càlculs i les expectatives. Hi havia parets, sostre, llenya, foganya i una espècie de sofà que desmantellaren per a poder construir quelcom similar a un jaç. Tornaven sentir-se els més privilegiats del regne, i encara que a les seves mares els costi de creure, els més curiosos i presumits. Tot i que no hi havia dutxa, ells no volien anar a dormir amb la suada d’un dia sencer en bicicleta. Per falta d’olles, escalfaren un parell de paellades d’aigua i, arremolinats al costat de la foganya, mentre un atiava aquell foc condemnat de llenya banyada, l’altra es renovava els aromes corporals a força de tassonades d’aigua i sabó de mans.
S’adormiren dos cossets nets i cansats i es despertaren les mil contractures i dos nassos congelats.
Tornava ser el moment de fer càlculs. Baixar fins al poble significaria haver de tornar pujar per passar la segona nit i tenint en compte totes les forces, no sumaven un total suficient per a assegurar una trama exitosa. A més, tampoc serien ells qui s’atrevirien a desaprofitar el millor que els oferia aquell refugi enmig de la Tramuntana, «Bunyola serà una història d’ermitans».
Prepararen uns panets, aigua, abrics i partiren cap a qualsevol banda, «ara agafarem aquest camí, ara aquest altre», i sort del Google Maps. Arribaren fins en es Salt des Freu i, a diferència del que solen fer, aquell dia miraven de distribuir i optimitzar els aliments.
Esperaren a estar afamats per treure els panets. «Carles, on és es dinar?», i en Carles, «Venga va, no facis bromes». Justament na Maria ja feia una estona que havia acabat totes les bromes que tenia per fer. No tenien menjar i, en canvi, tenien gana. Varen dinar d’un parell de respiracions profundes i sense dir una sola paraula començaren a desfer el camí fins al refugi.
Ja era l’horabaixa quan tornaven ser al seu cau. Varen dinar com dos animals ferotges i es varen deixar caure damunt aquell jaç que els feia de llit. Era ja fosca nit quan reviscolaven. Varen fer una llarga vetlada, havien trobat un llibre, Viajes a Cabrera. Na Maria el llegia en veu alta mentre tots dos refeien els càlculs. «Si som fidels a l’abecedari, després de Bunyola ve Cabrera».
(Continuarà…)
