Malgrat tot un homenatge

Dia 10 de gener va fer cent anys del naixement d’Eduardo Chillida. Pel títol d’aquest escrit es podria pensar que tenc algun escrúpol a retre homenatge a aquest insigne escultor. La seva activitat artística no em presenta cap dubte, en canvi, els seus fets com a ciutadà, sobretot durant el primer franquisme, ja són figues d’un altre paner.
En realitat no en sé gran cosa de la vida i l’obra d’aquest reconegut artista.
Aquest hivern he llegit La meva capsa de Pandora, memòries de l’estimable pintor Xavier Valls, pare del polític Manuel Valls. Xavier Valls explica que l’any 1949 va obtenir una beca per passar una temporada a París. Durant el mes que hi va estar, es va allotjar al Colegio de España, d’on el govern de Franco acabava de nomenar-ne director el valencià J. A. Maravall, pare del Maravall que fou ministre de Felipe González. Aquest director s’havia proposat acollir tothom sense fixar-se en idees polítiques, de fet hi havia residents clarament antifranquistes
Dia 26 de juny se celebrava el tradicional “Garden Party” , la fi del curs universitari. Els diversos pavellons de la ciutat universitària hissaven la bandera del seu país, també ho va fer el Colegio de España, cosa que alguns residents no varen veure amb bons ulls. Oriol Palà, que pertanyia al FNC i que no feia gaire s’havia exiliat clandestinament a França, va ser, potser, qui més contrari s’hi va manifestar. Els seus companys catalans li varen aconsellar prudència, sobre tot davant Chillida i el pintor Palazuelo als quals s’havia sentit comentar que Franco no havia acabat de fer net de “rojos y separatistas”.
A la tarda hi havia festa als distints pavellons. Maravall va fer servir orxata de xufles portades expressament del País Valencià. Durant el transcurs de la festa de sobte es va sentir un gran terrabastall. Alguns hostes varen córrer a veure què passava. Palazuelo i Chillida apallissaven Jordi Anguera i Oriol Palà perquè havien intentat retirar la bandera de l’àguila. Chillida va estar a punt de defenestrar Palà, el tenia ajagut mentre li pegava puntades de peu. Palazuelo estava igual, tenia Jordi Anguera en terra i ensangonat. Com que de cada vegada hi acudia més gent, el dos “cruzados de Cristo Rey” es varen refugiar al pis de Maravall qui els donà aixopluc. Palà i Anguera aviat reberen una carta d’expulsió.
Xavier Valls mai no perdonà Chillida i sempre que acudia a una exposició de l’artista basc escrivia al llibre que a França se sol oferir als visitants d’exposicions: “No he oblidat el ‘Garden Party’ de 1949” . Encara molts anys després a Madrid, quan Chillida i Valls ja eres homes d’edat, durant un banquet on hi havia un bon nombre de personalitats, Chillida va anar a saludar Valls que una vegada més li va retreure els fets del 1949. Chillida visiblement avergonyit, es va excusar dient que com que havia estat fill de militar, havia viscut en un ambient totalment franquista.
De l’artista Chillida no en puc dir més del que explica la Viquipèdia, he vist algunes obres, la majoria en foto. Tampoc he estat al “Chillida Leku” d’on, els qui hi han estat, en conten meravelles.