L’ull de falcó i l’esperit de Kant

De l’antic caràcter elitista del tenis gairebé només en queda la cerimònia per rellevar els jutges de línia, la qual sembla inspirada en els canvis de la Guàrdia Reial. En efecte, salvant les distàncies, la comitiva rellevant surt en perfecta formació i fa un recorregut perimetral per la pista de manera que, a cada punt estratègic, un dels jutges de refresc ocupa el lloc del rellevat i aquest s’incorpora a la fila. Tants n’entren, tants en surten, però cap membre de la fila que surt era a la fila que havia entrat, reproduint així la paradoxa del vaixell de Teseu, que no se sap si és el mateix o no, perquè li han canviat totes les peces. En qualsevol cas i digressions a part, el fet és que l’ITF ha anunciat que els jutges de línia seran substituïts a partir de l’any que ve per equips electrònics, entre els quals el més conegut és l’ull de falcó en viu (Hawk-Eye Live, en la versió original). Cal dir que aquest sistema –sense el “Live”– no és nou en el món del tenis, de fet es va crear l’any 2001, i durant molts d’anys l’hem vist dedicat a revisar un nombre limitat de decisions arbitrals dubtoses durant els partits, però l’artefacte ha evolucionat i, com ja s’ha vist en alguns torneigs, a més de determinar on ha botat la pilota, la pot cantar instantàniament quan va fora. Per aquest motiu, l’analitzarem i veurem la raó per la qual sembla inspirat en la teoria kantiana del coneixement, però, abans, esplugarem els antecedents i l’evolució històrica.
Antigament, les decisions dels jutges de línia només podien ser revocades pel jutge de cadira, que dins la pista de tenis s’atribuïa el principi d’infal·libilitat. Els jugadors l’havien d’acceptar de manera resignada, ja que una discussió per la validesa d’un punt hauria estat considerada antiesportiva, una falta d’educació i, a més, hauria estat castigada amb la no invitació del jugador a futures edicions del torneig. Però els costums varen anar canviant, les regles d’admissió deixaren de ser discrecionals, l’autoritarisme es va esquerdar amb el Maig del 68, i la desinhibició va començar a fer-se patent en la manera de vestir-se, de pentinar-se, de relacionar-se i de manifestar-se, així que, a la dècada dels setanta, tot i que dins les pistes de tenis es continuaven practicant les regles de la cortesia, era inevitable l’aparició d’un jugador transgressor com Ilie Nastase, que va començar a discutir i a riure’s de la flegmàtica tradició que regnava en aquest esport. Però el rei de la protesta encara estava per arribar, es va presentar amb el nom de John McEnroe, que a Wimbledon de l’any 1981 i a conseqüència d’haver-li cantat dolenta una pilota que havia aixecat la calç de la línia, va interpel·lar al jutge de cadira a caixes destemprades: “You cannot be serious, man!” (“No pots parlar seriosament, home!” o d’una manera menys literal: “Em vols prendre el pèl, home?”).
Aquella actitud va ser molt criticada, però la impertinència pot obrir-se pas entre la tradició si es lluita contra la injustícia, i les imatges d’alguns errors arbitrals de gran transcendència captades per les càmeres animaren al públic i a la premsa a solidaritzar-se amb les protestes dels jugadors que n’eren víctimes. Així va passar en el partit entre les dues americanes Jennifer Capriati i Serena Williams a l’U.S. Open de l’any 2004, en què la jutgessa de cadira va perjudicar ostensiblement la petita de les Williams –a la negra, quina casualitat–, i les espifiades captades per un ull de falcó extraoficial varen ser suficients per provocar l’expulsió de l’àrbitra del torneig. L’any següent, aquell sistema va superar el test de fiabilitat de l’ITF, i el 2006 ja va funcionar oficialment a l’U.S. Open.
L’augment de la velocitat de les pilotes, gràcies als nous materials de les raquetes i a una millor preparació física dels jugadors, posava a prova de cada vegada més la capacitat de l’ull humà per determinar si el cop havia estat bo o no, especialment en pistes ràpides. En cas de dubte, la màquina podia aclarir-ho. Així doncs, davant l’evident superioritat d’aquesta tecnologia sobre la capacitat humana, vaig intentar esbrinar com funcionava, i la primera cosa que em va cridar l’atenció va ser que la imatge que ens mostren no és la del bot real de la pilota, sinó una recreació feta amb la informació proporcionada per deu càmeres que capten la trajectòria de la pilota i l’envien a un ordinador, el qual sintetitza les dades i calcula allà on ha botat. Digau-me si això no és aparentment la teoria d’Immanuel Kant de com les persones adquirim el coneixement de les coses, amb la particularitat que aquí la funció del subjecte la realitza un enginy computacional. Recordem que, segons Kant, el subjecte no actua com un mirall on es reflecteix l’objecte, sinó que rep un caos d’informació de la cosa en si a través dels sentits, que la ment processa, ordena, unifica i així crea l’objecte, el fenomen.
La voluntat de replicar un element biològic està implícita en el nom del sistema –ull de falcó en viu–, però per molt bona vista que pugui tenir aquest ocell, la capacitat de decidir si una pilota ha anat fora i cantar-la només es pot cercar en la ment humana. Per tant, a la vista del procediment esmentat per crear les imatges, si l’autor la volia emular, no sembla cap bestiesa pensar que la teoria de Kant fos com a mínim el punt de partida. En aquest supòsit, el sistema estaria estructurat en tres nivells. En el primer, s’hauria configurat, gràcies a una fórmula matemàtica, per reinterpretar les condicions necessàries de tota intuïció sensible: l’espai i el temps, ja que res, diu Kant, “pot ser pensat fora de l’espai i del temps”. Considera que la geometria és el coneixement que pressuposa l’espai, perquè té la possibilitat de construir-hi figures, i l’aritmètica pressuposa el temps, perquè construeix el concepte de número afegint unitats en el temps. Seguint aquest postulat, els objectes apareixen en l’espai i en el temps a través dels sentits i, per ser una impressió empíricament donada, estan ordenats únicament per aquestes dues intuïcions. Ja tenim la marca d’allà on ha impactat la pilota, però si volem que el sistema valori el cop, haurà d’intervenir el segon nivell, atès que, d’acord amb Kant, “sense la sensibilitat no ens seria donat cap objecte, i sense l’enteniment cap objecte seria pensat”. Aquest segon nivell, idò, haurà de tenir la capacitat de pensar les dades a través de conceptes o categories, que l’enteniment en faria ús com a mitjà per emetre judicis a través de la lògica –limitats a les regles del tenis prèviament introduïdes– d’aquest estil: “L’impacte de la pilota fora del quadre correcte és falta i s’ha de cantar out”. En funció de la imatge captada, si fos el cas, es podria afirmar: “La pilota ha impactat fora del quadre correcte”. Finalment, en el tercer nivell, sempre segons Kant, la raó conformaria la idea, deduïda de les premisses de l’enteniment, talment: “L’impacte és falta i s’ha de cantar out”.
Seria abusar de la paciència dels lectors desenvolupar més aquest tema, però les coincidències apuntades semblen suficients per llançar la hipòtesi que Kant, baldament hagi estat refutat per diferents teories posteriors, podria haver guiat el creador de l’ull de falcó en l’anàlisi del sistema. Valgui el present escrit per rendir-li un humil homenatge, enguany, en el 300 aniversari del seu naixement.
Fonts consultades: Comentaris d’Alejandro Escudero Pérez a la Crítica de la raó pura de Kant. https://www.hawkeyeinnovations.com, https://www.cnbc.com