Es deia Longino Martínez Jiménez, havia nascut a Moratalla, Múrcia, l’any 1901. Provenia d’una família de jornalers, dedicats de manera esporàdica a l’ofici de carboners. És molt probable que la seva formació escolar fos molt minsa. Molts anys després, en un d’aquells sopars del Grup Dimecres, ell mateix m’explicà que un dia, llaurant unes terres que, com és bo d’entendre, no eren seves, va decidir que no volia romandre per a sempre d’aquella manera. Volia veure món i va partir. Així arribà a Barcelona, on va desenvolupar tota mena de feines, des de descarregar vaixells al moll a la construcció.
Vers l’any 1924, hi hagué una vaga on ell feia feina. Passejava desenfeinat pel port de Barcelona quan veié un vaixell que s’aparellava per partir. Aquell afany de veure món l’empenyé a demanar quina era la seva destinació i li respongueren que anaven al port de Palma: Longino va recordar que ell tenia un germà a Las Palmas, del qual feia estona que no en sabien noves. Parlà amb el patró del vaixell, acordaren el preu del passatge i s’embarcà. Quan l’endemà, de bon matí, li digueren que ja arribaven a Palma, va veure clar que aquell port no era el que ell esperava trobar. Malgrat els seus pocs coneixements de geografia, tenia clar que per arribar a Canàries eren precisos uns quants dies de navegació, però el que ja estava fet no tenia remei, de manera que decidí aprofitar aquell viatge que l’atzar li havia oferit.
Asseguts a una taula, a Can Nofre, a Manacor, ens continuava explicant que tot d’una que posà els peus a terra pensà que d’alguna cosa havia de viure mentre romangués a Mallorca. Demanà a la gent si per aquí hi havia alguna cosa que ell pogués fer. Aleshores es posaven les vies del tramvia d’Establiments i es necessitava gent per picar la pedra que havia d’anivellar-les, aquella fou la seva primera ocupació a Mallorca. Sense deixar el puro, que quasi era una part d’ell, i bevent de tant en tant un glop de conyac, els seus ulls menuts, i sempre molt vius, brillaven quan ens explicava que havia fet moltes feines diferents, s’havia casat amb una murera (aquesta era talment la paraula que utilitzava) i mai més havia sortit de Mallorca.
Anys més tard, patí una malaltia laboral, crec que a causa d’haver fet feina a una fàbrica de paper que hi havia vers el Molinar —d’això no n’estic gaire segur, fa gairebé cinquanta anys que Longino em va explicar aquesta història. El cas és que l’hagueren d’internar per una temporada llarga a Caubet. Allà, amb molt de temps a la seva disposició, i sense saber què fer, va conèixer una persona que per passar el seu temps es dedicava a pintar. Allò el va interessar. Així s’internà en el món del dibuix i l’aquarel·la.
Llavors fou en l’escultura, en pedra i en fusta, on assolí la seva cota màxima en el llenguatge artístic. El seu estil, sense cap rastre d’academicisme, feu que entre alguns estaments fos considerat com a un artista naïf, cosa no del tot encertada, sobretot si el comparam amb els artistes que aleshores eren els referents d’aquest tipus d’art: Ribera Bagur, Mercant, Joan Guerra… El cas de Longino era diferent, ell dibuixava o esculpia allò que li sortia de dedins, sense preocupacions de modes ni estils. La seva producció es caracteritza per la seva senzillesa i per un sentit innat de l’elegància. Amb na Maria Antònia, algunes vegades, el vàrem visitar a l’estudi de Palma que compartia amb Pere Martínez Pavia, al carrer de Sant Francesc , en unes dependències que havien estat els estables d’un casal senyorial. Dins les antigues menjadores dels animals hi guardava les escultures, moltes d’elles fetes amb pedres de la mar de les quals, només amb uns pocs cops, en feia sortir una cara o una figura humana.
Moriria a Palma l’any 1992, a noranta anys. Tot i la importància de la seva obra només va rebre dos homenatges en vida: un al Museu de Mallorca (1976) i l’altre a la Torre de ses Puntes de Manacor (1986).
Setmanari Felanitx © 2021