L’auge i oblit de les brodadores de Gilart

És segur que, d’entre les persones il·lustres felanitxeres que destaquen dins la segona meitat del segle XIX, sobresurten d’una manera especial les germanes Gilart, tot i que passen de les més dolces alabances de la premsa de l’època -pel mèrit i la perfecció de la seva obra- a l’oblit i desconeixença gairebé totals dins el mateix poble que les va veure néixer; sense cap títol honorífic, ni sols una distinció; sense la dedicació d’un carrer o un espai, o d’un edifici públic. Qui sap si per haver triomfat dins un ram de les arts sumptuàries -el brodat- que mai s’ha valorat de la mateixa manera que altres expressions plàstiques com la pintura o l’escultura; o segurament, són unes altres dones que molt difícilment seran reconegudes dins aquesta societat històricament patriarcal.
Fa just un poc més de cent anys, l’any 1922, l’historiador local mossèn Cosme Bauçà publicava el segon tom de la seva Història de Felanitx, on trobam una breu biografia de Magdalena i Maria Gilart, tot i que ja surt la possibilitat que fossin cinc o sis germanes, anomena, a més de les dues que encapçalen el capítol, els noms de Rosa i Aina Maria. Sense aportar gaire clarícies, dona relació dels noms dels germans Gilart -obviant, i supòs que involuntàriament, l’existència de la darrera nina- i assegura que les brodadores moren a Madrid, en dates que ell ignora. Així i tot, don Cosme les tenia retratades pel pintor valencià Joaquim Tudela, a qui va encarregar una col·lecció de quadres dels personatges que ell considerava distingits.
Ramon Rosselló parla d’elles a un petit article del programa de festes de sant Agustí de 2001, i posteriorment -l’any 2019- fa una altra publicació on també recull notes que els investigadors Juan Pedro Lendínez Padilla, Carlos Elipe Pérez i Javier Calamardo Murat ja havien publicat una partida d’anys abans.
Del matrimoni de Miquel Gilart i Magdalena Jiménez nasqueren nou infants: Magdalena, Aina Maria, Miquel, Antoni, Rosa, Macià -que mor, albat, al cap d’un any-, Rita, un altre Macià temós -aquells infants que, després d’haver-se mort un germà, duen el mateix nom- i Margalida. El padrí patern, procedent de la localitat alacantina d’Oriola, donarà el malnom a tota la nissaga amb el seu nom compost -Miquel David- que, popularment, en fer referència a les dones esdevindrà el plural de la feminització, alterant la grafia per mor de la fonètica: les Davites.
Mossèn Cosme Bauçà ja diu que na Magdalena -la major- es va traslladar, molt joveneta, a Palma, on va aprendre a brodar amb un frare carmelità exclaustrat. Allò que desconeixem, però, és com i quan se’n van a Madrid. Gràcies a les publicacions de Carlos Elipe i Javier Calamardo podem seguir quatre punts de les seves vides. L’any 1836, el germà Antoni resideix al carrer Jacometrezo de la capital espanyola, allistat a l’exèrcit.
Per una menció del Diccionario histórico de los ilustres profesores de Bellas Artes en Mallorca sabem que l’escultor Pere Joan Santandreu, natural de Manacor, es va casar amb Rosa Gilart; però aviat es va posar malalt i, per prescripció del metge, el manacorer va tornar cap a Mallorca, acompanyat de la seva cunyada Ana Maria. Al cap d’un mes, moria, deixant una viuda de vint-i-vuit anys i una filla petita -Matilde Santandreu Gilart- que posteriorment es casaria amb Manuel López de Sagredo, marquès de Villalobos.
L’any 1841 comencen les mencions honorífiques i els elogis de les brodadores felanitxeres; la primera, a la Exposición de la Indústria Española, a Magdalena Gilart, per un brodat, i a la seva germana Rosa, per un quadre brodat amb cabells. Quatre anys més tard, a la mateixa exposició, Margalida presenta una partida de mocadors, i Rita dos quadres amb mocadors de nipis i holanda -teles finíssimes- també brodats amb cabells, més una manteta pel cavall de la reina ”de un gusto exquisito y una delicadeza portentosa” tal com deia el periòdic la Gaceta de Madrid, o ”el dibujo ejecutado por esta artista es correcto y su ejecución brillante; su bordado es el primero de esta clase en que observamos alguna semejanza con el cincelado; los escudos, ejecutados con el mayor primor, son de gusto verdaderamente nuevo y guardan todas las reglas que prescribe la heráldica: los adornos y placas que contiene no pueden mejorarse, y el pabellón de púrpura forrado de armiño está perfectamente imitado. Es también notable el primor con que están ejecutadas las cuatro cifras que contiene esta mantilla, cuyos adornos forman un conjunto de lo mejor que en este género hemos visto” segons publicava la revista de Madrid.
Per aquest temps, Rosa Gilart ja era propietària d’un taller de brodats al carrer madrileny de Jacometrezo -just devora l’actual Gran Via-, i ostentant el càrrec de brodadora de cambra de l’Infant Francisco de Paula Antonio de Borbón, demana la plaça de brodadora d’or, plata i sedes de la reina Isabel II, que li fou concedida el mes de juny de 1847. Sabem, també, que en aquest moment tenia la feina posada en un mantell o capa pel marquès de Fuentes de Duero, que estrenaria l’any següent.
Si la vida de les Davites és mala de biografiar, la major part de la seva obra -els seus brodats per encàrrec reial- queda perfectament detallada, acompanyada de mencions i alabances a la seva magistral tècnica i destresa.
Pareix que la primera feina comanada per la reina Isabel II va ser el menudall del seu segon fill, l’Infant Fernando. La criatura va morir un parell d’hores després del part, dia 12 de juliol de 1850, i no va ser a temps a estrenar la robeta primorosament brodada.
Pel mes d’octubre del mateix any, eren rebudes de bell nou pels monarques, per haver brodat l’escut del regne a l’encortinat del tron de la nova sala de sessions del Congrés dels Diputats. Tant el menudall de l’Infant com aquest escut, varen ser duits a la Gran Exposició Universal, celebrada l’any següent a Londres. La feina de Rosa Gilart fou guardonada amb la medalla de plata de la secció XIX, i segons la premsa, admirada i bravejada per la reina Victòria d’Anglaterra.
Les nostres brodadores prepararen el vestit i capa que la reina havia de lluir a la cerimònia de presentació de la nounada Infanta Isabel a la basílica d’Atocha, el dia de la Candelera de 1852. Però aquest mateix dia, la reina és apunyalada pel capellà Martín Merino, amb la fortuna que l’estilet, que primer de tot havia de travessar la gruixa de la roba i els brodats, topà amb un reforç de la cotilla del vestit, que va impedir el regicidi. Considerant que aquella marededeu havia intercedit i salvat la seva vida, la reina Isabel decideix entregar-li tot quant duia posat en aquell moment -roba i joies- convertint aquell treball de les Gilart en les vestidures de la imatge mariana més antiga i venerada de Madrid.
A partir d’aquest moment la reina fa un seguit de presentalles -totes comanades a Rita Gilart, la seva brodadora de cambra, i les seves germanes- a diverses imatges marianes i cristològiques -molt possiblement mostrant aquesta mateixa gratitud- escampades per tot el territori del regne, convertint-se així amb la més generosa de totes les monarques espanyoles. L’any 1853 regala un mantell a la Vírgen de los Reyes, de Sevilla; dos anys després, un altre a la de las Angustias, de Granada; l’any 1856, les vestidures de Nuestra Señora de la Almudena, de Madrid; dos anys més tard -i segons la tradició popular, segons el consell de les Davites- regala el vestit i el mantell de la marededeu del betlem de l’Hospital General de Palma; l’any següent, un vestit pel cos incorrupte de la beata Ana de Jesús, venerada a Madrid; el mes de novembre del mateix any, un vestit a la Puríssima de Villacastín, a Segovia. L’any 1862 és el més prolífic de tots, amb sis vestits ofrenats: Nuestro Padre Jesús Nazareno Rescatado, d’Alcázar de San Juan -que va ser entregat personalment per les germanes Rosa i Margalida- a Ciudad Real; un mantell a Nuestra Señora de los Dolores de Puerto Real, a Cádiz; un vestit a la Vírgen del Carmen, a Murcia; un altre vestit a la Vírgen de la Fuensanta, a la mateixa comunitat; un mantell a la Vírgen de las Huertas de Lorca, també a Murcia; i finalment, vestit i mantell a la Puríssima de l’església de san Francisco el Grande, a Madrid. L’any 1864 fa el darrer regal del seu regnat, a la Vírgen de Zocueca de Baeza, a Jaén. Només una dàdiva reial -de l’any 1861, i a Mallorca- no està confirmada que sortís del taller de les brodadores felanitxeres: és la gonella de la marededeu de Lluc. Els entesos no gosen dir ni desdir l’autoria, i només un autor -Lendínez Padilla- dona per fet que és obra de les seves mans, pel color vermell de la roba i la semblança de les figures dels dos brodats; i tot i que no ho digui, també encaixa de ple dins l’enfilall d’obsequis de la Casa Reial.
És segur que així com les Gilart cobraren fama, i els seus brodats s’escampaven per aquí i per allà, els artesans que tengueren ocasió de conèixer la seva obra de primera mà, volgueren imitar les seves creacions; com és molt probable el cas d’Antonio del Canto i Teresa del Castillo, el matrimoni de brodadors coetanis establerts a Sevilla que reprodueixen models en el disseny i utilitzen una tècnica molt semblant a la feina que feta per les felanitxeres.
Però entretant, elles atenen altres encàrrecs de la reina, sobretot diversos vestits d’Isabel II. Segurament el que va tenir més alabances -i possiblement també va ser el preferit de la reina- és el que estrenava a l’obertura de les Corts, dia 10 de gener de 1858, de ras blanc i obrat d’or, amb castells i lleons -al·lusius als de l’escut nacional- disposats dins una sanefa d’estil gòtic. Amb aquest vestit s’hi va fer retratar una partida de vegades; peça que també se’n va dur a l’exili, i que finalment va entregar com a ofrena -en una breu estada a Sevilla, l’any 1884- a la Vírgen de los Reyes.
És ben obvi que perdrem la pista les Gilart, a través dels encàrrecs reials, just després de la Revolució Gloriosa, que culmina el mes d’octubre de 1868 amb el destronament d’Isabel II i el seu exili a París. Sabem que dues de les germanes varen tenir descendència: Rosa -com hem vist, una filla, de nom Matilde- i els investigadors suposen que l’altra seria la germana major, Magdalena, amb una filla, Magdalena Nadal Gilart, que morí a Madrid, molt joveneta, l’any 1891. També coneixem la data de defunció, a la capital, de les tres Davites més joves: Rita, l’any 1874; Rosa, el 1880; i Margalida, l’any 1893.
En el seu Felanitx de naixença hi havien deixat dos germans: Miquel i Macià. Al segon m’és impossible seguir-li la pista. Segons la transmissió oral que s’ha mantingut entre els seus familiars, el matrimoni Gilart Jiménez ja era propietari d’una botiga de teles i brodats, a la ciutat de Mallorca. Aquestes informacions difícilment ens arriben d’una forma clara i verídica, encara que no per això sempre s’hagin de descartar; així s’obriria una possibilitat que justificaria -sense tenir documentat l’establiment- l’aprenentatge de l’art abans de pegar el bot cap a Madrid, i la tornada d’Aina Maria.
El germà Miquel, casat l’any 1828 amb Aina Maria Ferrer, i resident a la vila, morí en el catastròfic Enterrossall de la Timba, deixant, a més de la viuda, dos infants petits: una nina de sis anyets i un ninet de dos. Aquest fet també reforça la suposada tornada a Mallorca de les dues germanes majors.
És segur, però, que les brodadores Gilart, ja establertes a Madrid, tengueren ben present el seu poble. Així ho demostra la donació que -del seu compte- varen fer a la nostra marededeu de Sant Salvador. L’any 1854 mostren l’atenció -tal com ho havia fet la reina, dins els dos anys anteriors, amb les dues imatges marianes de Madrid i Sevilla- de regalar un vestit, tradicionalment anomenat gonella. Pel mes de juny, el periòdic madrileny El Genio de la Libertad en parlava amb aquestes paraules: ”obra maestra. Lo es sin duda el precioso cuanto hermosísimo regalo que acaban de mandar nuestras distinguidas paisanas, señoras Gilart, para que sea ofrecido, como memoria de su piadoso reconocimiento a Ntra Sra del Puig de Felanitx. Dicho regalo, que nos ha cabido la satisfacción de poder examinar, consiste en dos ricos vestidos de raso blanco primorosamente bordados de oro, uno para la Virgen, otro para el niño Jesús. Difícil, cuanto no impossible, sería poder mencionar el gusto y prolijidad de la labor, y su efecto, más bien conseguido por medio de la aguja, diríase se ha alcanzado por la delicadeza y adiestrados toques de buril. A nuestro entender ya no se puede llegar a más perfección, y no nos admira, ahora, hayan logrado, dichas señoras, la celebridad de que tan justamente gozan”.
Aquesta gonelleta va estar exposada a la nostra parròquia -aquests dies fa cent setanta anys en clau- en una sumptuosa festa d’agraïment, el dia vint-i-quatre d’agost, per ser estrenada, és segur, per les festes de la marededéu de setembre.
L’Ajuntament va remetre, un mes després, aquest escrit a les germanes Gilart: ”este Cuerpo tributa a todas ustedes las más expresivas gracias por el regalo de la túnica que para la Vírgen del oratorio de San Salvador acaba de ponerse en su poder, habiendo podido observar en ella un trabajo rico y primoroso que hace formar la mejor idea de sus autoras. Reciban esta pequeña muestra de gratitud del Ayuntamiento de su país natal, que se congratula de haber dado el ser a personas tan estimables”.
Tot i que va arribar l’any següent per la festa votiva de l’aparició de sant Miquel, el calze que la reina regalava a Sant Salvador, així com duu la data, bé podria haver estat entregat durant la visita dels monarques a Mallorca, el setembre de 1860. L’escrit gravat a la part interior del peu -suplicado por la señoras Gilart- manifesta una vegada més l’estima i la recança del seu poble, a més d’un tracte proper i correspost amb la Corona.
La gonella, desgraciadament, va ser devorada per les flames de l’incendi que va provocar un llamp a la sagristia del santuari -la nit del 18 de novembre de 1883- juntament amb domassos, casulles i altres vint-i-dos vestidets de la marededeu; sortadament, el calze, custodiat allà mateix, no es va fer malbé.
L’obra i el llinatge de les Davites ha arribat fins als nostres dies. Tres persones de la vila encara són portadores del llinatge vinculat a l’excel·lència de l’art del brodat. Inexorablement aquest ja no es transmetrà a cap altra generació; destinat a desaparèixer. El que no hauria de passar amb la memòria d’aquestes dones.