La higiene

La higiene ha canviat molt en unes dècades. Fa un grapat d’anys, llevat dels senyors que generalment tenien una banyera i les criades l’omplien d’aigua calenta a poalades, la gent pobra es rentava les mans, la cara i els peus durant tota la setmana els vespres abans d’anar a dormir. Els matins dins les habitacions hi havia un peu de ribella que es basava en un moblet on hi havia una gerra d’aigua, una ribella, una tovallola i un mirall on ens rentàvem les mans i la cara i ens pentinàvem.
Arribat el dissabte ens donàvem un bany dins d’un ribell gran i, més tard, a les cases es posà de moda muntar una dutxa que simplement era un recipient metàl·lic on s’hi havien acoblat uns foradins de regadora amb un grifó i que generalment hi solien caber uns deu litres d’aigua aproximadament. Aquest era el límit que tenies per rentar-te, tota una innovació molt més pràctica i còmoda que el ribell.
Majoritàriament, a les cases no hi havia aigua corrent, sinó que a cada casa solia haver-hi una cisterna, què aprofitaven per omplir quan plovia, d’aquí la dita que diu “l’aigua l’han d’aplegar quan plou”. Mentre que pels carrers hi havia unes capelletes amb un grifó on la gent que no disposava de dipòsit hi anava a recollir aigua amb un poal o una gerra.
L’excusat, tal com el coneixem ara, no existia, generalment estava situat al corral, enfora de la casa, ja que era un seient on els excrements queien dins d’un clot negre on, normalment i de tant en tant, s’hi tirava palla per evitar, dins les possibilitats que es tenien, la mala olor.
Per no haver de sortir al corral de nit, especialment a l’hivern quan feia fred, davall el llit es disposava d’un orinal que, com el seu nom indica, s’hi solia orinar de nit i el dematí es buidava al clot negre.
El sabó no tenia res a veure amb el de l’actualitat, en podies comprar a la tenda, però generalment es feia a casa amb els següents ingredients: greix d’animal –generalment de porc– també, si se’n disposava, oli de cuina usat, cendra de clovella d’ametlla i sosa càustica.
Tot això es bullia amb aigua que prèviament s’havia bullida amb herbes aromàtiques com per exemple romaní, herba-sana, camamilla, entre d’altres. Per aromatitzar-lo, mentre es bullia s’anava remenant contínuament fins que tenia una textura de crema. Llavors es buidava dins d’un recipient i al cap d’uns dies, quan havia refredat, es tallava de la mida d’una peça de sabó. Aquest sabó sí que era el que utilitzàvem, majoritàriament, per rentar la roba.
Actualment, a alguns mercadets hi ha artesans que en tenen a la venda de molt aromatitzats.
Llavors, a les dents, ens les netejàvem fregant-nos-hi fulles de sàlvia que és una planta aromàtica de fulles molt rugoses i donava resultats.
A partir de la dècada dels seixanta a les pel·lícules de cinema estrangeres es començà a veure banys i cuines com les actuals i la gent començà a dur-los a la pràctica, per la qual cosa els primers que en construïren foren molt comentats pels veïns: “en fulano ha fet un bany de cine”.
Us imaginau, ara que ens dutxam diàriament amb una quantitat incontrolada d’aigua amb gels aromatitzats i xampús d’infinitat de varietats, si haguéssim de tornar-ho a fer com un temps? Quin canvi?