Joan Alcover Maspons

Les vacances i es Port. La nostra roqueta encara bull de gent. Les festes de Sant Agustí enuncien les acaballes de la delícia de les aigües de s’Arenal, els dinars lents amb família, les llargues migdiades i les postes de sol darrere del Picot de Sant Salvador.
Dies de lectura, de llargs silencis aïllats del brogit del món. I la sortada de poder acariciar i llegir llibres antics. Llibres, petjades que ens recorden el que el temps s’endugué. Llibres heretats del meu conco felanitxer, de la casa de la plaça de sa Font, quan en les cases d’aquest indret hi havia “el senyoriu i la cultura del poble”; les rondalles de mossèn Alcover que m’explicava mentre desfeia els nusos de les xarxes a la terrassa de damunt la mar de Portopetro amb un xerrar mallorquí de mots melòdics, de vegades difícils, però musicals per a una nina que venia de Barcelona; llibres de clàssics editats per l’editorial Bernat Metge, nascuda l’any 1922, amb el desig de preservar la identitat de la llengua, poder-la fer servir i traduir els grans clàssics; un llibre de Joan Alcover, editat a Barcelona per la Biblioteca Popular de l’Avenç, l’any 1904, titulat Art i Literatura; una conferència llegida a l’Ateneu Barcelonès i un discurs llegit en el certamen literari celebrat a Palma el 14 d’agost de 1903, titulat “La llengua materna”.
Han passat cent vint anys, el temps necessari per viure unes quantes generacions, guerres i canvis polítics. Però el temps s’atura com quan, de sobte, una foto fixa en blanc i negre arxiva una imatge perduda en el temps. Imatge de malenconia de la recerca del temps perdut que retrobem en aquests llibres espellifats que unes mans destres, que estimen el record de la història, restauren. Però la memòria històrica, el discurs d’en Joan Alcover de l’any 1903, no ens produeix malenconia, ni dolçor en el cor, sinó ofec i ràbia. Una cadena que oprimeix l’esperit, la impotència de les idees. El temps que s’esllavissa i la civilització que s’estanca dins gàbies de filferros amb ganivetes que oprimeixen la llibertat.
El llibre és tot ell una defensa de la nostra llengua: “La llengua bany de sol, de salut i vida, frescor de marinada, netedat de cor qui reconforta i embalsama”.
En el discurs de “La llengua materna” Joan Alcover (Ciutat de Mallorca, 3 de maig de 1854-1926), poeta, assagista i polític mallorquí, ens diu:
“No és compte nostre, sinó dels homes d’Estat, trobar els medis d’assegurar l’harmonia, sense mutilar i deprimir els pobles i les persones… però creiem que són víctimes d’un error funest els qui entenen que la vida de les nacions pot prosperar a costa dels pobles qui les formen. Mallorca té una ànima, i rebutjar la seva natural expressió és deixar-la morir; i deixar-la morir és renunciar a la seva existència com a poble.”
Alcover també explica que aquesta llengua gràcies a no haver estat llengua oficial es conserva “fresca i senzilla, més pagesa que ciutadana, més popular que culta, la llengua amb riquesa fonètica, apte per als poetes”. En canvi, descriu l’oficial com una “llengua momificada”, s’ha salvat de l’emmidonament acadèmic. “La rigidesa oficial, l’oficinesca, la tirania gramatical, i el comptagotes acadèmic eixuguen i empobreixen les llengües” afirma el mateix Alcover.
Tant de bo, la llengua, l’ànima de Mallorca “més fresca i senzilla” i “apte per als poetes”, anomenada “frescor de marinada” com la que ens acarona les galtes quan sortim amb el llaüt, travessam la bocana del Port a l’hora de l’alba i ens fa sentir els amos del món, ens doni forces per vèncer la tirania de tants polítics que en nom de la llei posen ganivetes a la nostra ànima.