In capite et in membris

La intenció primera de sant Gaietà era reformar l’església (semper reformanda). Era necessari, ja ho hem apuntat, arribar al cap (avui diríem al Vaticà) i, mira per a on, que un dels fundadors arribà a papa amb el nom de Pau IV. Es tracta de l’esmentat ja moltes vegades Joan Pedro Carafa, nascut el 1476.
Quan la seva mare pujava al santuari de la Verge Montevergine a oferir a la Mare de Déu, com era costum llavors a Nàpols, el fruit que havia de néixer, un ermità de per allà l’aturà i li digué: “Quan beseu per primera vegada el vostre fill, besareu un futur papa”. I l’any 1555 es va complir el que l’ermità havia predit.
En aquell temps, el poder temporal interferia en l’elecció del papa i l’emperador Carles V no el volia. Quan li digueren, contestà: “L’emperador no podrà impedir que jo sigui elegit papa si és la voluntat de Déu”. Efectivament, el 23 de maig va ser elegit i prengué el nom ja dit de Pau IV (tenia aleshores setanta-nou anys). Quan el 1536 el papa Pau III l’havia elevat a la púrpura cardenalícia, sant Gaietà, segons la tradició, li va pronosticar que la Providència li reservava un lloc més elevat dins la sagrada jerarquia.
La il·lusió dels teatins —ell n’era cofundador— era la reforma de l’Església i al primer consistori va manifestar la seva forta voluntat que fos una realitat i que ells (els cardenals) anassin davant els altres amb una conducta exemplar. I els triava sense interferències diplomàtiques, fixant-se només amb la seva integritat moral. A la primera sessió de la comissió anomenada per la reforma de l’Església, hi va alabar els esforços reformistes que fins ara no havien donat gaire resultat. Ell, amb l’ajuda de Déu, posaria totes les seves forces per aconseguir extirpant, en primer lloc, la destructora simonia regnant a l’Església.
A partir d’ara seran gratuïts molts de serveis de l’església que abans es cobraven i els papes, que solien rebre entre 10 i 14.000 escuts cada mes, ara només en rebran 3 o 4000.
Va començar reduint els ingressos que anaven directament al papa. Era conseqüent en l’esperit dels teatins: començar la reforma per a un mateix. Advertit dels perills que suposava renunciar a tants d’ingressos, responia: “Com podria jo dubtar que Déu que m’ha alimentat durant vuitanta anys, ara em deixaria morir de fam?”.
Emprava tot el temps pensant en la reforma, però sense frisar, ja que en un assumpte tan important no volia actuar tot sol, sinó que volia escoltar altres persones que creguessin en la reforma esmentada i deia: “Com que Déu ens ha concedit aquesta dignitat sense merèixer-la i sabent allò que ell ens demana, hem d’actuar i acabar amb aquest pecat de la simonia”.
Deia sant Gaietà: “Si Déu em fa la gràcia de posar davant del clero uns sacerdots religiosos que siguin model pels altres a causa de les seves virtuts […]”, Pau IV volia també que els cardenals fossin miralls exemplars, llibres oberts, en què els fidels poguessin contemplar la pràctica de la vida cristiana. I tots els qui elevava a la púrpura cardenalícia eren homes virtuosos i no escoltava cap recomanació política. A més, els assignava una habitació al palau vaticà perquè volia tenir prop aquests consellers.
Volia una reforma total de la cúria romana i, ja que havia començat a reduir-se els beneficis a ell, volia que els altres també el seguissin i eren freqüents els decrets per dur endavant la reforma.
Tant era així, que el secretari general dels jesuïtes, l’any 1559, escriu als jesuïtes de tot el món dient que l’activitat reformadora del papa havia canviat totalment la imatge de la cúria i que en totes les classes socials es coneixia com millorava la moral.
El gran historiador de l’església Ludovicus Pastor diu de Pau IV: “A favor de la reforma va treballar fins als darrers dies de la seva vida”.
El 18 d’agost de 1559 va passar del món a l’eternitat després de quatre anys i tres mesos de pontificat. El general dels jesuïtes els escrigué dient-los: “Fins i tot els més contraris han confessat que el papa ha mort com un sant”.