Com tots a la vida —i si no ho tenim per cosa ben segura, li hauríem de tenir— quan arribam al cap del tornall del sementer de la vida, havent conrat la clova petita, la d’enmig, per acabar amb el sementer més gros per on la rella passa més temps i espesses vegades, hi deixam el tornall definitivament. Quan el matrimoni acabava, desfeta la unió civil davant Déu per la mort d’ell o ella, la persona tornava a ser lliure i molts de pics refeia l’aliança amb un altre viudo o viuda.
Encara que els nous contraents triassin la Quaresma i en secret, sense dir res a ningú, per casar-se, la jovenalla, i hom qui s’hi apuntava, armava el rebombori més gran, el màxim renou i bulla possible. Seguint el recorregut que havia fet el nou matrimoni, anaven fins a la casa o domicili d’aquests amb instruments de percussió com esquelles i picarols d’aquí esquellotada sinònim de picarolada. També utilitzaven llaunes i el corn per repicar que hi eren presents. Amb aquestes bulles improvisades s’anunciava que aquells dos viudos ja eren casats i podien durar fins a un any. Finalment, podia tenir dos desenllaços segons el parer del recent casat: si trobaven la casa a les fosques i el portal tancat, armaven més renou encara amb la sortida de l’amo amb comentaris “no hauríeu de fer colló”, “vos hauria de fer vergonya” “hauríeu d’estar empegueïts” i les visites continuaven fins a fer un any. L’altra situació, era que l’amo s’afegia a la festa i s’aturava la repicada, treia suc o beure com la botella d’anisat o d’anís sec o cassalla amb unes galletes dolces movent conversa amb la parella i tornant cap a cases sense fer renou i cancel·lant l’esquellotada.
·Miquel Estelrich
