Burocràcia

La paraula burocràcia té el significat següent: “Organització regulada per normes que estableixen un ordre racional per distribuir i gestionar els assumptes què li són propis”. En poques paraules i en llenguatge de carrer, la línia a seguir per dur a terme la revisió d’un document oficial que presenti qualsevol ciutadà davant l’administració per part del funcionari de torn. És a dir, marca el camí a seguir, la qual cosa suposadament ha de facilitar i agilitzar la feina.
La burocràcia s’ha instaurat des del moment en què hem deixat de tenir una llei estatal per passar a una de municipal, una d’autonòmica i, en el cas de les Balears, dues més, Govern i Consell, l’estatal i molt especialment l’europea que en més d’una ocasió són discordants o contraposades. Per aquest motiu ha estat necessari crear la burocràcia.
Doncs mirau per on que té l’efecte contrari: embulla, genera contradiccions entre funcionaris i, el que és més greu, que en més d’una ocasió quan intervenen diferents departaments, més d’una vegada, xoquen entre ells per no coincidir en els criteris. Seguir aquesta línia burocràtica exaspera la majoria de ciutadans que es troben impotents davant aquesta absurditat de paperassa. 
Les lleis actuals d’ajuntaments, de governs autonòmics, estatals i, especialment, europeus han implementat tal quantitat de normatives que en més d’una ocasió són contraposades o es trepitgen. A més, han duit a terme un sobrecost enorme tant pels productors de la matèria primera com en la seva distribució i venda que després, lògicament, repercuteix en el consumidor final, el ciutadà de carrer.
Aquesta burocràcia, que per normativa no només afecta la documentació, sinó que afecta altres àmbits com el laboral -en la meva opinió, a causa de la necessitat de formar i informar la gran quantitat de treballadors extracomunitaris que han vengut a les darreres dècades- també afecta els autòctons i té un sobrecost amb moltes ocasions totalment inútil.
Posem per exemple la normativa que obliga per llei a fer els cursets de formació obligatòria per als treballadors de la majoria de sectors: a un picapedrer de cinquanta anys que en fa trenta que fa feina, amb més de 50.000 hores treballades periòdicament, l’obliguen a fer cursos. Aquests generalment són impartits per un jovenet que ha estudiat, diguem-li, 500 hores per poder impartir tal curs. O el CAP (obligatori per a conductors de camions) que dura la barbaritat de trenta-cinc hores per un xofer que en treballa quaranta de setmanals i que si a qualsevol alumne que hi hagi participat li demanau què ha après us dirà que amb un parell d’hores per informar si hi ha alguna nova normativa n’hi ha de sobres, per tant, per jo això és el món a l’inrevés. I no solament és així, sinó que és una pèrdua de temps i de doblers. 
No seria molt més pràctic, en el cas dels treballadors, augmentar la formació professional? Que tot i que n’hi hagi, sembla que no és suficient per a cobrir les carències actuals.
En molts de sectors en els quals falten professionals, seria important que els joves es qualificassin abans d’accedir al món laboral. Avui dia hi ha una mancança de tots aquells llocs que són la columna vertebral de sectors com ara la construcció o el manteniment com els fusters, ferrers, etc.
Els polítics de les darreres dècades per mi han estat molt curts de mires, és a dir, no han sabut mirar a llarg termini: fa ja bé vint-i-cinc anys, aproximadament, desmuntaren les aules de formació professional dels instituts i deixaren únicament aquelles formacions professionals que estaven enfocades al turisme com per exemple cambrers, sommeliers, cuiners, jardineria… ja que aleshores pensaven que tothom havia de viure del turisme, però el temps ha demostrat que la dita dels padrins que mai s’han de posar tots els ous dins el mateix paner és una realitat.
La veritat és que quan un veu aquestes coses es demana si hem perdut el sentit comú. Els nostres pares, que la gran majoria no havien tengut l’oportunitat de poder estudiar gaire, però sí que tenien molt de sentit comú, sempre miraven molt endavant i per descriure aquesta situació actual i pèrdua de temps tenien un parell de dites tals com: “perdre la llet pasturant”, “val més el pa que el peix” o “perdre les manades pel rostoll.”
Si els governants no són capaços de simplificar totes aquestes normatives o bé posar d’acord els diferents departaments perquè aquestes no siguin contràries i mirar un poc més cap al futur, dins un temps no molt llunyà, la majoria de ciutadans de carrer, autònoms i petites empreses ho tendran molt difícil.
Se’ls faran inviables els costos d’assessorament per presentar qualsevol document oficial o simplement per a contractar treballadors, posat que maldament el treballador a contractar estigui suficientment qualificat, així i tot, abans de contractar-lo, en més d’una ocasió, encara l’obliguen a fer cursets que, maldament aquests estiguin subvencionats, tanmateix, els recursos surten de les butxaques dels contribuents.
Si realment la burocràcia complís el seu sentit, les coses serien molt més fàcils i econòmiques, cosa que desitgen la majoria de ciutadans.