A principis de l’any 2022 les Germanes de la Caritat de Portocolom varen marxar del Convent per manca de relleu. De les cinc germanes que eren durant el 2021 en van morir dues i una va haver de marxar per causes de salut.
Així la cosa, quan la casa tengué menys de tres germanes, calgué tancar després de 108 anys de serveis a la vila.
Avui en dia, 110 anys després que tota aquesta empresa arribi a la seva fi amb la demolició i construcció d’una dotzena d’apartaments, iniciam una sèrie d’escrits per recordar el que fou la comunitat per al poble de Portocolom i per a encetar el debat social sobre la pèrdua de valors, socials, patrimonials i paisatgístics.
La Comunitat
Tot començà el setembre de l’any 1798 quan el rector de l’església parroquial de sant Miquel de Felanitx, el rector Antoni Roig, fundà la congregació de les Filles de la Caritat, essent les primeres Antònia Nebot, com a superiora, i tres germanes més.
Sant Vicenç de Paül és el seu patró, però el que conferí un caràcter local a la iniciativa fou el seu reglament, que tot i estar inspirat en les societats de vida apostòlica femenines franceses, fou contextualitzat als requisits i necessitats de la vila de Felanitx.
Per això el convent de les Germanes de la Caritat de Felanitx és Casa Mare i es diferencien per l’hàbit (a la mallorquina, com la beata Francinaina) de les Filles de la Caritat, “les franceses” que d’entre les seves característiques sumptuàries destaca la toca alada emmidonada.
Arribaren a Portocolom l’u de juny de 1914, ara fa cent vuit anys, a un port gairebé verge amb 507 habitants, amb uns 50 infants que corrien lliures entre roquissars i garrigues.
En foren les fundadores sor Leocadia Mesquida (superiora), sor Onisia Ordinas (infermera) i sor Nicolasa Burguera (mestra).
Calorosa fou la recepció d’aital ajut en un poble absent de serveis sanitaris educatius i espirituals.
L’edifici
Les germanes estigueren dos anys a una casa annexa a la vicaria on van instal·lar l’anomenada casa-sanatori de les HH de la Caridad, però gràcies a la donació de terrenys de quatre solars de particulars protectors de la Congregació i el mecenatge del Rev. Prevere Sebastià Planes Bordoy, s’erigí el primer Convent.
El mestre constructor primer s’ha perdut en l’oblit de la història, però el mestre constructor d’una primera ampliació consistent amb forn i cotxeria, gràcies a noves donacions de terrenys adjunts el 1918, fou D. Rafel Estelrich.
El convent antic era més petit, tenia l’entrada al mateix carrer de Mossèn Tauler actual, però vuit o nou metres més enrere. Tenia una capella a la dreta diferent de l’actual i cel·les, infermeria i cuines a planta baixa.
Molt bell era el jardí del convent, car hi havia dues monges que eren les “jardineres”. Se’n cuidaven de tenir un jardí florit i de regar un emparrat de quatre metres d’ample que feia molt bon raïm. Treien l’aigua d’una pica amb forma hexagonal i aquesta aigua llavors anava a un safareig que hi havia just abans de la part baixa on hi havia les dues escoles.
A les escoles s’hi entrava pel carrer de n’Alou i eren dues aules: la dels petits, a la dreta de l’entrada, i la dels grans, a l’esquerra. El pati era el carrer i els terrenys sense edificar del davant. Cal dir que l’escola dels grans fou escola fèmina fins als anys setanta. Els nins, a set anys, passaven a l’escola Graduada de la carretera d’entrada a la vila i les nines quedaven amb les monges pocs anys més.
A mitjan dècada dels quaranta es feu el tancat actual del Convent, i s’aixecaren els murs que ressegueixen l’actual alineació dels carrers perimetrals. S’alçaren alts murs a la manera d’altres convents sota arguments de privacitat i por per l’ambient postguerra civil i preguerra mundial.
Es construí l’actual porteria (avantsala), es desplaçà la capella a l’ala dreta del convent i es pavimentà el claustre.
Però el mestre constructor de la segona ampliació i tancat actual fou l’amo en Miquel Turricano, sota promoció entre d’altres de l’amo en Miquel Rectora. I el mestre picapedrer de la Capella fou l’amo en Pere Cler.
Val a dir que moltes d’aquestes donacions de terreny i hores de feina foren obres misericordioses de les persones abans esmentades i moltes d’altres per la gran estima que tenia la colònia a la congregació religiosa.
L’estima del poble
Moltes són les anècdotes que conten els que visqueren aquells anys en què les monges eren una respectada institució del conviure diari de la vila.
Conten que un dia de la dècada dels seixanta uns senyors bevent cafè a la terrassa del bar Can Cosme (antic bar Tamarells), quan veren a Sor Isabel, vestida amb l’hàbit (camisola mànega llarga, cosset de cotó, maneguetes encintades amb botonada, vestit negre de llana amb xap per accedir al bossot que portaven sota l’hàbit, gran rosari penjat a la cinta, rebosillo de cotó emmidonat, gambuix , toca i vel negre) que baixava la costa dels Tamarells a les 12 del migdia, aixoplugant-se de la calor sota un paraigua negre, se’ls acudí fer una col·lecta per comprar a les monges un Seat 600. Algunes dones de la vila per colles, s’encarregaren de fer la col·lecta. Sobraren diners.
Elles no cultivaven, ni tenien assignació suficient. Vivien del que la gent els donava. Però mai pidolaren.Durant i després de la Guerra Civil espanyola van passar fam.
El senyor de ca n’Alou dues vegades a l’any els duia llenya i quan això succeïa acudien homes voluntaris a fer trossos i a fer el llenyer.
Alternativament, entre les set barques del bou que hi havia al port, cada setmana corria un senalló de peix que era per a les monges.
Alguns comerços i molta gent particular els duia presents alimentaris.
Si s’enxampava algú fent pesca furtiva, dur-ho a ca ses monges era ordre i costum redemptor.
Una pràctica freqüent per a la capta de fons era fer obres de teatre, que es feien al saló parroquial i gaudien de gran afluència d’espectadors.
·Salvem Portocolom, Amics dels Closos, ARCA
Bibliografia
·Rosselló, R. (2014). Història de Felanitx II. Portocolom- S’horta-Castell de Santueri. Gràfiques Llopis.
·Rosselló, R. (2014). Història de Felanitx VIII. Església parroquial – Institucions religioses. Gràfiques Llopis.
·Bauçà, C. (1948). Història de Felanitx. Vol II. Cosme Bauçà 1948. Ed. Ramon Llull
·Rosselló, R. (2015). Heràldica i llinatges de Felanitx.
Comunicacions personals: Bartomeu Estelrich Adrover. Sor Apol·lònia Sastre. Sor Margalida Nigorra.
