Una botella d’aigua d’un quart de litre duita de la península costa, posem, 60 cèntims al supermercat. Amb 60 cèntims hem pagat la fabricació d’una botella de plàstic a partir de petroli, un tap d’un altre tipus de plàstic, una etiqueta de paper impresa, els costos i el benefici de l’empresa embotelladora, dels transportistes en vaixell i en camió, del supermercat, l’IVA i més coses. L’aigua pròpiament dita és quasi de franc.
Realment 60 cèntims poden pagar tot això? Tot això per a beure un tassó d’aigua? Potser té sentit econòmic, però no té sentit ecològic.
Sense saber-ho, també hem pagat una fracció de cèntim per a la recollida selectiva i el reciclatge de la botella. Quan se sumen tots els cèntims dels milions i milions de botelles i envasos, el total és formidable. El fons que gestiona aquest dineral negocia amb ajuntaments, Consell i Govern per sufragar les despeses de les botelles i envasos que efectivament se separen i recullen per reciclar. “Negocia” vol dir que paga tan poc com pot. I només pel que va separat a reciclatge! Si pel motiu que sigui l’envàs no va a reciclar (per exemple, perquè el consumidor no el separa adequadament), aleshores aquesta entitat es queda el cèntim.
Així, els ajuntaments estan entre l’espasa i la paret. Les lleis de residus els obliguen a fer recollida selectiva dels residus domèstics per al seu reciclatge, però només cobren una part del cost real de recollir separadament envasos, botelles, capses de cartó, etc. En canvi, les empreses que comercialitzen els seus productes envasats en surten amb poca cosa: abonant per envàs una petita quantitat que traslladen al consumidor. Ideal.
Per tant, cada botella, cada envàs que algú compra i no posa a reciclar té doble cost: el comprador ha pagat per al seu reciclatge efectiu, però com que no se separa per reciclar, després entre tots pagam per la recollida no selectiva i la seva incineració mitjançant la taxa municipal de residus. Un regal als envasadors i una punyalada als conciutadans.
La recollida selectiva és la victòria d’un model de consum desbocat i poc ecològic, però ajuda a suavitzar-ne l’impacte. Hi hem de col·laborar i esforçar-nos per sortir del model simultàniament. Si estam disposats a dedicar molt de temps i a prendre’ns grans molèsties per consumir, també hi hauríem d’estar per fer un esforç per minimitzar-ne els efectes negatius.
I no hi hauria manera de fer obligatoris els envasos retornables o que fos directament el ciutadà reciclador el que obté el cèntim si deixa l’envàs allà on toca? És clar que sí, està tot inventat. I molt millor si no produïm cap envàs per beure aigua, per reciclable que sigui.
