Oda a la pàtria

Era qüestió de temps que una llesca de pa feta de blat conreat al Pla rebés un roi d’oli procedent de les oliveres de Tramuntana i un polsim de sal de la salinera del Migjorn. Més endavant, una tomàtiga venguda de les Amèriques, fregada o en tallades, va confitar la llesca. L’ordre d’addició dels ingredients admet variants, totes amb arguments pràctics i de tradició per sostenir la controvèrsia. L’única certesa és que el pa és el primer. Fonoll marí, pebre tendre, olives, tàperes, cames-roges, ceba i algun altre complement vegetal tenen les seves opcions dins el plat. Amb el pa torrat o no, pa amb oli de cuina antiga.
El formatge, de tendre a sec, hi combina meravellosament bé i encara ens mantenim dins terreny vegetarià. També era qüestió de temps que algú alegràs el pamboli amb un bocí d’aquesta conserva gairebé ideal. En un exercici de magnanimitat nadalenca, atorgam el perdó als que, incomprensiblement, no els agrada la tomàtiga o no els agrada el formatge.
Una vegada ens hem posat en mans del companatge, els acompanyaments del pamboli són múltiples. La teva imaginació posa el límit, per dir-ho com els anuncis de cotxes. Com que la tradició ens ha ensenyat a aprofitar tot el porc, una tallada de camaiot, cru o torrat, s’afegeix al festí amb naturalitat. O un botifarró. Deixem també en bon lloc els embotits venguts de la península, ja que permeten mil combinacions apetitoses: el cuixot serrà, el fuet, el xoriç i d’altres s’han guanyat el dret a sortir a la llista. Facem-hi un lloc també a la tonyina, les sardines, les anxoves, els musclos, el verat, les arengades i assimilables. Es veuen pissarres de bar oferint pambolis amb sípia torrada, amb costelles o amb morro de porc. Hi ha pambolis amb sobrassada i amb xocolata. Hi ha pambolis de fusió. Si ens deixam anar una mica ara que són festes, afirmam que hi ha tants de pambolis com mallorquins.
Acompanyam el berenar d’un tassó de vi, una beguda mil·lenària, que hem fet molt nostra i que té un lloc destacat a la història de Felanitx dels darrers 150 anys. I posats en situació, hi afegim una rasca: de cassalla, de conyac, de rom, de canya, felanitxera… Mostram més aviat condescendència als que diuen rebentat i un cert respecte sorneguer als que diuen ponxet.
I xerrar, xerrar molt.