Evolució

El llibret Science recull, a més de fragments d’altres obres, unes conferències de l’escriptor britànic Ian McEwan parlant, és clar, de ciència i temes connexos. Diu, per exemple, que els coneixements científics d’avui deixen a la cuneta els de temps enrere, mentre que la literatura d’avui se suma a la del passat. Els alumnes de medicina d’avui no estudien els manuals de fa un segle, ni tan sols els de fa vint-i-cinc anys, mentre que els estudiants de literatura no poden ignorar les obres de segles anteriors.
Especialment interessants són les pàgines que McEwan dedica a Charles Darwin. L’autor de Sobre l’origen de les espècies ja tenia clara la teoria de l’evolució als vint-i-nou anys, dos anys després del viatge en el Beagle. Però no la va publicar fins vint anys més tard per no ferir la sensibilitat del seu entorn familiar molt religiós, conscient de les implicacions de la seva proposta. Quan finalment ho va fer, ho feu amb pressa perquè havia sortit competència: un tal Alfred Wallace havia arribat a una conclusió similar.
Darwin també estava molt interessat pel combinat de natura i cultura en l’ésser humà. Observava els seus propis fills amb ulls de científic per intentar discernir què hi havia d’instintiu i què hi havia d’imitació de les persones del voltant. Les expressions facials de les emocions són universals, diu, fruit de l’evolució de l’espècie humana. Argumenta que els primats superiors també les comparteixen. És clar que el pes de la cultura és enorme en la gestió de les emocions, però les teories de Darwin serveixen a McEwan per parlar del que hi ha d’universal en l’art i la literatura, allò que ens permet entendre i gaudir una obra generada en un context molt diferent del nostre. El pacte implícit entre autor i lector és un d’aquests universals que traspassen fronteres culturals.
Tot just ascendit a la categoria de padrí, observ l’evolució i els aprenentatges de la neta en tots els àmbits (amb la mesura que les baves m’ho permeten) amb un interès que no record haver tengut quan vaig arribar a la categoria de pare. Què ve de sèrie dins la nova persona i què afegeix l’entorn? Naixem tabula rasa o venim al món amb unes prestacions predeterminades fruit de l’evolució? Qualsevol excusa és bona per dedicar-li temps i fer un seguiment de l’evolució de la mateixa espècie.