Com diu Benedict Anderson, les nacions són comunitats imaginades i se solen crear al segle XIX amb els seus mites i amb el que Hobsbawm ha anomenat “l’invent de la tradició.” Cada vegada hi ha més llibres que desmunten la veracitat dels mites. Jo vaig publicar Mites i tòpics de la història d’Espanya i de Mallorca (El Tall, 2010). Hi ha llibres que tracten els mites d’un llarg període històric, com els d’Álvarez Junco (Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX, 2001) o el de Pérez Viejo (Espanya imaginada. Historia de la invención de una nación, 2015), mentre que altres se centren en mites concrets, com el del Cid, els de la guerra del Francès o de la Independència (García Cárcel), o a una regió concreta, com els de Jon Juaristi sobre el País Basc.
Ara Henry Kamen ha publicat La invención de España. Leyendas e ilusiones que han construido la realidad española (Espasa, 2020). Ell ja havia publicat Del imperio a la decadencia. Los mitos que forjaron la España moderna (2006) i un llibre sobre els mites catalans (España y Cataluña. Historia de una pasión, La Esfera de los Libros, 2015). Analitza mites que agafaren forma al segle XIX, com el de Numància (on la població fou esclavitzada, no s’havia suïcidat), Sagunt, Viriat, Pelai, Covadonga…, per expressar la idea de resistència a l’invasor. També són del XIX les llegendes que els romans crearen Espanya i que els visigots fundaren la nació. El mite de la Reconquista, que s’inventà Modesto Lafuente a mitjan segle XIX. El mite del Cid se l’inventà Menéndez Pidal el 1929. Tracta el mite de la Inquisició i el de la conquesta d’Amèrica, on els reis no enviaren cap soldat fins a finals del XVIII, on no es dominava la major part del territori i on les suposades conquestes foren empreses de petits grups aliats amb indígenes contra d’altres que els dominaven. Cortés va a Mèxic amb 400 homes, però se li afegiren 200.000 indis sotmesos pels asteques o mexiques. Almagro va a Xile amb 150 cristians, però amb 12.000 indis.
Hi ha el mite del castellà com a idioma del suposat imperi, idioma que no aprenien els indígenes ni d’Amèrica ni menys de Filipines, on el portuguès era la llengua franca. L’invent de la nació ha precedit l’ús nacional de la llengua. A la Itàlia unificada, el 1860 sols el 3 % de la població parlava toscà, que es convertí en italià. A la Corona de Castella molta gent no parlava castellà, els moriscs parlaven àrab, els mariners bascs no entenien el castellà. Menéndez Pidal construeix el mite de la llengua i diu que el castellà s’ha de dir lengua española.
Hi ha el mite dels tercios españoles, que guanyaven batalles per Espanya, quan la majoria dels soldats no eren espanyols sinó mercenaris estrangers: als exèrcits de Flandes els espanyols eren el 17 %; a la batalla de Pavia (1525), a l’exèrcit de Carles V hi havia 14.000 alemanys, 5.000 italians i sols 5.000 espanyols; a la batalla de Sant Quintí (1557) hi havia un 12 % d’espanyols, un 53 % d’alemanys, un 23 % de flamencs i un 12 % d’anglesos. A Lepant, de 203 galeres cristianes sols 14 eren espanyoles, si bé ho eren una tercera part dels soldats. Al llibre també s’analitza la pirateria, sense deixar de banda els corsaris espanyols, l’Armada Invencible i la llegenda negra.
A l’alçament antifrancès de 1808 neix la identitat nacional espanyola. A mitjan XIX es patrocinen grans pintures dels grans moments històrics imaginaris i es posen noms històrics als carrers. A les Corts de Cadis es construeix una nova visió del passat, es presenta com a democràtica la organització política medieval i com una societat tolerant amb tres religions. Per a Menéndez Pelayo, la fe catòlica era l’essència d’Espanya, poble elegit per Déu, “España, evangelizadora de la mitad del orbe, España martillo de herejes, luz de Trento”. El mite d’una Espanya totalment cristiana no se sosté, al XVI la majoria dels bascos no eren religiosos, fora de les ciutats hi havia molta superstició i ignorància. No hi ha grans migracions a Amèrica abans de 1880, el 1790 sols el 0,2 % de la població de Mèxic era d’origen hispà.
