Jaume Mestre Porcel (Felanitx, 1972) és actualment Policia Local al municipi de Llucmajor. Formador internacional de policies, és expert en aquella feina física i tècnica específica que no es veu, però que és essencial a l’hora d’actuar amb eficiència, i que marca la diferència a l’hora de ser un bon agent. Les arts marcials, la seva altra gran passió, l’ha duit a guanyar una medalla d’or i una altra de bronze al darrer Campionat Europeu de Cossos de Seguretat, Bombers i Militars disputat a Braga (Portugal).
Com acaba un estudiant felanitxer d’Hostaleria com a Policia Local a Llucmajor?
Podríem dir que ha estat el destí… tot i que no hi crec. Però sí, malgrat estudiar cinc anys Hostaleria i exercir com a cuiner i cap de cuina, vaig veure que era una professió que m’apassionava, però que no era el meu lloc, i que realment la meva vocació era i és ajudar la gent. Com es diu en la frase tan trillada “protegir i servir”, ha estat per a la meva pròpia satisfacció que he exercit aquesta tasca al llarg de la meva carrera, vestint diversos colors d’uniforme, tant a l’empresa pública com a la privada i reconec que això m’ha ajudat a créixer com a professional i com a persona.
Quines característiques ha de tenir un bon agent de policia?
Aquí ens podríem estendre moltíssim, però al final, si les simplificam, serien: vocació de servir la ciutadania i ganes per millorar dia a dia i així poder realitzar millor aquest servei, tant en eficiència com en seguretat, tant per a ell com per a la resta. També cal tenir esperit de sacrifici, ja que, com sempre dic, “si falla la policia, ja no ens queda ningú més”. Per tant, aquesta vocació o sentiment de “no fallar”, d’estar-hi, d’aguantar, és altament important.
I òbviament l’empatia, l’assertivitat, l’altruisme, la cortesia… entre altres coses bàsiques. I després n’hi ha algunes que avui dia segueixen sent tabú anomenar-les i són les que marquen moltes vegades la diferència entre un policia i un funcionari qualsevol: la capacitat d’aplicar la violència legitimada quan sigui necessari i mantenir la calma en el caos.
Quines mancances de preparació notau avui dia a l’hora d’actuar a peu de carrer i resoldre situacions complicades?
La societat actual de cada dia és més violenta i la policia està cada cop més fiscalitzada des de tots els àmbits. Qualsevol actuació en via pública és pujada a les xarxes socials i en menys d’un minut hi ha desenes de juristes amateurs que opinen i sentencien l’actuació, moltes vegades és a causa de la imatge oferida pels actuants és caòtica. Això és perquè molts agents, una vegada finalitzat el període bàsic de formació, realitzen les dues pràctiques de tir anuals, sens dubte insuficients, i no tornen a entrenar cap classe de disciplina de confrontació física, ja que és més fàcil fer cursos en línia sobre temes teòrics. Per tant, tendríem policies amb molta preparació teòrica (que també és necessària), però amb escassa habilitat per fer una detenció sense que els resulti altament complicada i s’allargui en el temps, creant aquestes escenes de descontrol. Val a dir també que és una feina complicada i molt canviant, que no permet segones oportunitats ni consultar Google, com passa amb el treball administratiu.
Per tant, tenim que una part del treball policial, que és la més perillosa i/o complexa, queda en molts casos obviada sota el mantra de: aquí mai no passa res, això no és els Estats Units… Mantres que s’escolten a qualsevol comissaria del territori nacional sense distinció de color d’uniforme. Per sort hi ha una minoria que sí que s’entrena, es forma i es preocupa per estar operatiu… però malauradament és minoria.
Ensenyar, transmetre, motivar. Aquestes són les bases per ser un bon formador de policies?
Sí, són les bases, però el formador de policies o professionals armat també hauria de tenir, com és normal, àmplia experiència en la matèria. Una combinació d’empatia i fermesa. Capacitat d’anàlisi per veure el potencial de l’alumne i saber com i fins on “apretar-lo” perquè hi arribi. I saber quan toca ser un “cabró” i quan ser un “pare”.
Impartiu cursos a una escola europea de seguretat a Polònia. Com us va sorgir aquesta oportunitat?
Gràcies a la meva experiència formant cossos policials a la zona de Llatinoamèrica i alguns treballs en zones de conflicte o de risc, on acabes teixint una xarxa de contactes, vaig aconseguir impartir formació a l’Acadèmia de Seguretat Europea, un dels centres privats més grans i més ben equipats d’Europa, on els alumnes fan cursos monogràfics que van des d’ús bàsic d’armes de foc, curtes i llargues, a cursos de protecció a zones de risc o resposta antiterrorista.
Fa poc vàreu guanyar dues medalles als Jocs Europeus de Portugal de Cossos de Seguretat, Bombers i Militars. Quina importància tenen les arts marcials en la preparació per a la vostra feina?
Al meu entendre és un dels quatre pilars d’aquest treball. Els altres tres serien l’ús de l’arma de foc, primers auxilis avançats i òbviament tota la part administrativa i penal específica del treball policial.
Com vàreu començar a practicar
jujitsu?
Jujitsu tradicional crec recordar que per allà el 1997 (fins al 2003), el brasiler, en què vaig competir, per allà el 2007. Però de forma esporàdica, ja que la variant que més practic seria la de katame-waza (Grappling, sense quimono), ja que és la que més s’utilitza a les arts marcials mixtes (MMA) que és el que realment solc practicar. Si bé durant més de vint anys vaig impartir classes de MMA, boxa tailandesa (muay thai) i kajukenbo, al final ho vaig deixar per poder disposar de més temps per a mi i poder entrenar de forma més lliure. Amb el temps crec que els entrenaments han de ser una mica eclèctics, de manera que intent combinar des del jujitsu, kajukenbo, kali i boxa filipí o panankutak.
Per a aquest campionat realment no vaig poder entrenar com hauria volgut, ja que a dos mesos vaig patir un trencament del supraespinós que em va deixar sense poder fer molta cosa. Però em va servir per fer sobretot entrenament d’estratègia, en el sentit que són dues modalitats amb unes regles i sistema de puntuació una mica complicat al principi, que em va costar d’interioritzar i mentalitzar-me de no utilitzar tècniques que ús habitualment i que m’haguessin portat a la desqualificació.
Quin percentatge hi ha de feina física i quin de mental a l’hora d’entrenar tant al gimnàs com al camp de tir?
L’entrenament mental és important, però és el mateix entrenament físic o de camp de tir el que ha de forçar a la preparació mental. Per exemple al camp de tir cal anar-hi amb el que s’anomena “tir en sec”, o sigui ja entrenat, per quan ets a la galeria posar-ho a prova i consolidar-ho amb foc real. Això seria la part física; un 80 % tir en sec i un 20 % foc real, on aquest 20 % el dividiríem en un 10 % de treball tècnic i de millora i un 10 % ho deixaríem en exercicis de treball mental, estrès, resolució de conflictes, discriminació d’amenaces, etc.
La psicologia en la reacció davant una situació que es complica, també s’entrena?
Es pot entrenar fins a cert punt, sí. El problema és el tema fisiològic. En moltes activitats formatives s’intenta portar els participants a situacions estressants perquè vegin com el seu cos, sota estrès, tendeix a funcionar pitjor. Amb les pulsacions disparades i l’adrenalina col·lapsant el torrent sanguini, es produeixen efectes no desitjats i altament perillosos, com ara l’efecte túnel, l’exclusió auditiva, etc.
Es pot entrenar, es poden visualitzar situacions per “entrenar”, però al final és l’experiència real la que realment t’entrena. Evidentment, com més capacitat tenguis i més entrenis la part tècnica, funcionaràs de forma més automàtica, amb la qual cosa se sol ser més eficient sota estrès com més s’entrena… com va dir algú alguna vegada: “com més entrén, més sort tenc”.
